La guerra dels migrants

Els immigrants són el combustible polític ideal dels apòstols de l’apocalipsi. S’escampen temors entre la societat per aconseguir poder. Els van utilitzar els ultranacionalistes a la Gran Bretanya per aconseguir el Brexit, però una vegada aconseguit l’objectiu, el seu sistema de salut és ple de vacants, i els falta més de mig milió de professions bàsiques, que la població autòctona no pot cobrir, des de transportistes fins a cambrers. Els va utilitzar també Donald Trump per arribar a la Casa Blanca, prometent que acabaria construint els dos mil quilòmetres de tanca que faltaven per segellar tota la frontera amb Mèxic. ¿Quants en va construir? Només 15, la resta van passar a l’oblit.

L’extrema dreta, que ara governa a Itàlia amb Giorgia Meloni, també es va proveir en campanya del mateix combustible de la immigració per incendiar el debat i arribar al poder. El problema, una vegada en el Govern, és que només pot mantenir les promeses saltantse les lleis que obliguen a portar al port més pròxim qualsevol persona recollida en socors en aigües internacionals. Això val el mateix per a nosaltres –europeus–, que per a un nigerià. Però Itàlia vol marcar terreny amb la immigració. Mantenint que són un perill, més que una necessitat, cohesiona les seves narratives de la por. El mateix passa a França, on finalment va arribar el vaixell i tot i que l’extrema dreta no governa, incomoda i influeix, agitant les mateixes amenaces entre la societat. Però, ¿té sentit que dos països obrin entre ells una guerra de migrants en un espai comú compartit i sense fronteres? En l’espai Schengen no hi ha cap possibilitat que les polítiques migratòries siguin impulsades unilateralment per cada Estat. O creem un marc comú europeu que ordeni l’entrada en origen, evitant bona part del trànsit humà i els naufragis que provoca, o acabarem tornant a posar les fronteres que amb tant d’esforç i convicció vam aconseguir treure a Europa, per a benefici de tots.

■