Rocky Trias i el combat per BCN

Els responsables d’una eventual campanya de l’exalcalde hauran de fer el que sigui perquè la lluita per l’alcaldia sigui percebuda pels ciutadans com un dilema: o ell o Colau

Com ha passat altres vegades, per exemple amb Jordi Pujol i Pasqual Maragall, en aquesta campanya la marca forta seria la del candidat, més que la del seu partit

A Rocky III (1982), Rocky Balboa, campió del món, cau derrotat pels punys de ferro del salvatge Clubber Lang. És el seu rival i amic Apollo Creed que l’animarà a entrenar-se de valent abans de tornar a pujar al ring per venjar-se de Clubber, a qui aconseguirà vèncer en un combat absolutament agònic.

Xavier Trias, alcalde de Barcelona entre el 2011 i el 2015 i únic convergent que ha conquerit el lloc, no ha competit des de la derrota del 2015 en mans d’Ada Colau. La candidata, després alcaldessa, no es va estalviar en aquella campanya ni el joc brut ni els cops baixos. Al contrari, va insistir en la mentida publicada per un diari de Madrid, airejant que Trias tenia una fortuna en diner negre amagada a Andorra. Recordem, per exemple, com Colau va inaugurar la seva campanya: «El pròxim 24 de maig [del 2015, dia de les eleccions] podrem elegir entre la màfia i la gent, entre CiU i Barcelona en Comú».

Trias, un senyor de Barcelona, no va voler intercanviar cops en aquest terreny, va refusar enfangars’hi, i es va limitar a encaixar les falsedats que repetien els comuns. Aquesta va ser una de les causes, en absolut l’única, que el van conduir a perdre l’alcaldia.

La probable irrupció de Trias en la batalla de Barcelona del mes de maig vinent no és una anècdota. Malgrat que és molt difícil que guanyi i recuperi la vara, la seva presència alteraria completament els càlculs i les estratègies que els altres han fet. Si fins ara l’Ajuntament de Barcelona era un trofeu reservat a tres jugadors, ara Colau, Maragall i Collboni haurien de comptar amb l’exalcalde.

Les possibilitats de Trias no passen, com en el cas de Rocky, per la mirada de tigre, sinó per aconseguir emmarcar la campanya com una lluita entre ell, un convergent clàssic amb tota una vida d’experiència política, i l’alcaldessa i el seu projecte per a Barcelona, que s’ha anat desenvolupant i mostrant durant els set últims anys.

Si volen tenir opcions, els responsables d’una eventual campanya de Trias hauran de fer el que sigui perquè la lluita per l’alcaldia sigui percebuda pels ciutadans bàsicament com un dilema: o Trias o Colau. És un plantejament atractiu i que es recolza en una narrativa ancestral, la de l’heroi a qui s’ha humiliat injustament, amb males arts, i torna per venjar-se. Per restablir la veritat i l’ordre perdut, per posar les coses al seu lloc. És una trama que, des de l’Odissea, s’ha anat fent servir amb èxit al llarg de la història.

Únicament així pot el candidat Trias atraure tots aquells als quals no agrada o, directament, detesten Colau i el seu model de ciutat. Electors que no votarien algú obsessionat per la independència, però sí un individu pragmàtic i pròxim com Trias. Aquest s’hauria d’esforçar a fer que la seva figura transcendís el perímetre electoral de Junts per Catalunya. Cal tenir en compte que, quan va ser alcalde, Trias ho va aconseguir amb 14 regidors (2011). Quatre anys després, el 2015, en va obtenir 10 –un menys que Colau, que va ser alcaldessa gràcies al vot antiindependentista de Manuel Valls. Finalment, el 2019, la candidatura encapçalada per Joaquim Forn i Elsa Artadi es va desplomar fins als 5. El consistori barceloní compta amb un total de 41 regidors.

Justament, com ha passat altres vegades, per exemple amb Jordi Pujol i Pasqual Maragall, en aquesta campanya la marca forta seria la del candidat, més que la del seu partit o escuderia. Afegiria que els pitjors enemics de Trias, com ell mateix ha verbalitzat, no són altres que la divisió i el consegüent desgavell que venen caracteritzant Junts.

No en va, el primer que va fer Trias al transcendir el seu nom com a possible alcaldable va ser fixar condicions als seus correligionaris. La primera, tenir llibertat per decidir qui l’acompanyaria en la llista. Trias no vol ningú que desafini ni enterboleixi la seva estratègia, ningú que li impedeixi arribar a un electorat molt ampli. Una altra condició va ser la de poder pactar, si es donava el cas, amb el PSC, a més de fer-ho amb ERC o els comuns.

Xavier Trias també va amenaçar de refusar si el partit no s’estabilitzava d’una vegada. Això no ha passat. No només Junts ha sortit del Govern de Pere Aragonès –un fet que Trias no volia–, sinó que en el seu si hi ha dues clares faccions: la més pròxima als principis i valors convergents (i de Trias) i la que capitaneja Laura Borràs i la seva pintoresca –per dir-ho d’alguna manera– camarilla.

■

Marçal Sintes és periodista. Professor de BlanquernaComunicació (URL).

▶ Les oenagés de rescats d’immigrants al mar, com Open Arms, Metges sense Fronteres i Sea Watch, han aguantat el pols a la mandatària transalpina i asseguren que mantindran les seves operacions malgrat els bloquejos, sancions i causes administratives que impulsarà l’Executiu dretà italià contra ells.