No hi ha prou cervesa

Malgrat el canvi climàtic encara hi ha un futur possible, però només si canviem les prioritats i ampliem la mirada als interessos globals

¿Què farem quan les fronteres es desbordin definitivament davant una multitud sense cap possibilitat de viure al seu lloc d’origen? ¿Quant pagarem a règims dictatorials i corruptes perquè els continguin? ¿Qui regirà els nostres països per salvar-nos d’aquests bàrbars? ¿Com viurem quan renunciem als drets a favor d’una falsa seguretat?

Ens amenaça un futur inhabitable d’aquí no res. Un futur que ja és present per a milions de persones. Arriba la desolació i encara ens costa mirar-la de cara. ¿Quin càstig mereixerà Ayuso per la seva barbaritat al negar les evidències científiques del canvi climàtic? ¿Un grapat de mems i una majoria absoluta? ¿A quant va el quilo de renúncia democràtica? ¿Tres canyes i una tapa?

La Cimera del Clima, la COP27, se celebra a la ciutat-balneari de Sharm al-Sheikh (Egipte) i els 40.000 assistents hi han arribat volant en avions comercials, d’Estat i jets privats. És només una anècdota. Però és la categoria. Un poder polític que regateja la responsabilitat perquè una ciutadania l’hi permet, perquè al seu torn el poder polític no fa cap esforç per conscienciar-la. El cercle viciós de la desolació.

L’hem viscut aquest any. Onada de calor, incendis virulents, destrucció del paisatge, pèrdues incalculables, efectes en la salut, tristesa... Si visquéssim al sud de la nostra frontera, estaríem patint fam, malalties, guerres pel control de l’aigua i migracions forçades. ¡Posa’m una altra canya, Ayuso!

«Estem en una autopista cap a l’infern», ha afirmat António Guterres, secretari general de l’ONU, a la cimera. Els científics també han endurit el seu llenguatge. Els joves –hereus del desastre– fan el que poden per ser escoltats. Mentrestant, les emissions de CO2 han augmentat, subvencionem les energies fòssils i les seves empreses han augmentat els beneficis. «Ocurrència d’última hora», així va qualificar Ayuso la proposta de la UE per gravar els beneficis extraordinaris que les elèctriques estan aconseguint gràcies a la guerra d’Ucraïna. No hi ha prou cervesa per diluir tanta ximpleria.

Però encara hi ha un futur possible. Encara. Però només és possible si canviem radicalment les prioritats polítiques i ampliem la mirada als interessos globals. També podem triar el contrari. Apostar pels que es burlen de tot això, patir les conseqüències de la paràlisi i entregar la nostra llibertat i la nostra salut als que ens han mentit. Per cert, la producció d’ordi també està amenaçada pel canvi climàtic.

■

Si visquéssim al sud de la frontera, patiríem fam, malalties i migracions forçades