Lloguers i demografia

La informació sobre els lloguers de vivenda a l’àrea metropolitana de Barcelona que publica aquest diari, elaborada a partir de l’anàlisi de dades obertes i oficials, és reveladora en diversos aspectes. La conclusió principal, que apunta que els preus dels lloguers estan pujant més a la corona metropolitana que a la mateixa ciutat de Barcelona, es pot entendre com la conseqüència lògica del fet que aquests municipis estan acollint la demanda de persones que no poden costejar-se viure a la capital catalana. Els preus en aquestes localitats estan pujant percentualment més, però la quota d’un lloguer d’un pis barceloní encara continua sent, per regla general, més cara. Són els números que reflecteixen la realitat de molts ciutadans que es plantegen mudar-se de pis, no per voluntat pròpia, sinó per l’encariment de la vivenda.

El fet és que aquestes pujades de preus, que en municipis com Sant Adrià de Besòs i Badalona han arribat a ser del doble que a Barcelona (mentre que en aquesta ciutat l’arrendament mitjà va créixer l’11,76% entre el 2017 i el 2022, a les altres dues anteriors va escalar per sobre del 24% i del 22%, respectivament), afecta tots els veïns que busquen pis de lloguer en aquell lloc, i pot replicar el fenomen de la gentrificació (l’expulsió de la població original de la zona) a mesura que l’encariment s’expandeix per l’àrea metropolitana com una taca d’oli. Això enllaça amb una altra variable, la de la renda mitjana. Les pujades de preus tenen un efecte diferent segons el poder adquisitiu de cadascú. Un inquilí de l’Hospitalet de Llobregat, per exemple, ha de destinar més esforços (és a dir, un percentatge més gran dels seus ingressos) a pagar la vivenda que un altre de Sant Cugat del Vallès, on la renda mitjana per persona és gairebé del doble, i el primer patirà més que el segon qualsevol alça de preus.

El problema de l’accés a la vivenda a Espanya és un assumpte llargament debatut, però mai del tot resolt. El context inflacionari i de pujada de tipus d’interès afegeix ara un punt de preocupació més significatiu, especialment en el cas de les hipoteques, si bé a priori la situació és diferent de la del 2008, ja que les famílies estan avui menys endeutades que llavors i l’ocupació, de moment, aguanta. Pel que fa als lloguers, fins al 31 de desembre regeix el límit de pujada del 2% que va adoptar el Govern dins del paquet de mesures extraordinàries davant la guerra d’Ucraïna. La inflació, no obstant, seguirà també l’any vinent. Per això és desconcertant que la tramitació de la llei de la vivenda estigui bloquejada al Congrés des de fa gairebé sis mesos, a causa de les discrepàncies entre els socis del Govern de coalició malgrat el preacord a què van arribar. Nova funcionar tampoc l’intent d’Unides Podem, ERC i EH Bildu d’introduir esmenes als Pressupostos del 2023 per regular el preu dels lloguers, per prohibir els desnonaments de persones vulnerables sense alternativa habitacional o per reactivar la llei catalana, suspesa pel Tribunal Constitucional. Uns i altres tindran les seves raons que justifiquin les postures inamovibles (ni es poden permetre els abusos o l’especulació amb un dret bàsic com és la vivenda ni es pot considerar tots els propietaris com si fossin fons especuladors), però mentre dura el soroll polític, al carrer el cost de la vivenda es converteix en una càrrega cada vegada més difícil de suportar.

■

Els preus pugen més als municipis metropolitans que a la ciutat de Barcelona, ja que molts d’aquests acullen la demanda dels que no poden viure a la capital

L’opinió del diari s’expressa només als editorials. Els articles exposen postures personals.