El cadàver de l’armari
En els telenotícies han parlat aquests dies d’una dona que, després de decapitar el seu marit, va introduir-ne el cap en una caixa que després va passar a una amiga. Una cosa així. La imatge del cap sense cos resultava tan potent que no em va permetre prendre nota amb precisió de les altres coses. Però sembla que l’assassina va adquirir una serra mecànica per trossejar el cos i que la serra mecànica se li va encallar i que va fer recerques a internet per veure la manera d’arreglar-la.
Vaig comprar en certa ocasió una d’aquestes serres per podar un arbre i la vaig tornar l’endemà, després de comprovar-ne la capacitat mutiladora. Veia caure les branques del pi com si fossin braços en lloc de trossos de fusta. A causa de la meva imperícia, vaig estar a més a punt de segar-me una cama. Va ser una experiència molt traumàtica, de manera que «mai més», em vaig dir.
De petit, els meus pares van anar un dia al cine a veure una pel·lícula de crims. Al tornar, la meva mare va fer desaparèixer els guants de goma de la cuina i els ganivets de punta. Jo, al principi, no sabia per què, però a poc a poc, a base d’escoltar unes paraules aquí i d’altres allà, em vaig adonar que l’assassí de la pel·lícula utilitzava aquells guants per no deixar empremtes i aquell ganivet per trossejar el cadàver. Em vaig preguntar si la meva mare es va desprendre d’aquells objectes per por d’utilitzar-los ella mateixa en nosaltres o que els utilitzéssim nosaltres mateixos en ella. De vegades, a les nits, la imaginava recorrent el passadís amb les mans enguantades brandant l’arma blanca, i de vegades el que recorria imaginàriament el passadís en aquella actitud sinistra era jo. Més val no donar-se l’oportunitat d’esbrinar qui era. Podríem dir que, gràcies a aquella pel·lícula, la meva mare es va treure i ens va treure de matar abans que haguéssim adquirit l’hàbit de fer-ho.
Encara avui, quan em poso uns guants de làtex per fregar les paelles acumulades a la pila, em venen a la memòria aquells escrúpols de la meva mare. I si, mentre frego, sento sobre mi la mirada d’un dels meus fills, em poso vermell, com si hagués descobert la funció veritable d’aquests guants que guardo sota l’aigüera. La vida és molt confusa. El cap de l’home guardat en una caixa ha evocat en mi aquella sentència segons la qual totes les famílies amaguen un cadàver a l’armari. Aquest cap, en certa manera, és el de tots.
■