Contra la meditació
La insistència en el ‘mindfulness’ s’assembla massa a una paràlisi temporal
Estava estirada. Era de nit. Estava desperta, massa cansament al cos i atordidment al cap per continuar llegint, però no prou per caure adormida. El cap m’anava a mil. Els pensaments donaven voltes com uns cavallets atrotinats. Farta, vaig fer el que desaconsellen. Vaig agafar la tauleta. Sovint, llegir les paraules que han escrit d’altres potser en una altra època, potser a milers de quilòmetres del meu dormitori, em fa sentir connectada i de vegades això és tot el que necessitem per tirar endavant. No sentir-nos sols. Saber que altres persones han travessat situacions similars ens treu la por i descansem. De manera que, amb la pantalla trencant la penombra, em vaig posar a buscar articles sobre l’insomni, sobre el meu particular tipus d’insomni lligat a l’estat d’ànim, als alts i baixos emocionals.
Vaig anar directa a la web d’una universitat nord-americana amb una facultat de Psicologia que es mereix tot el meu respecte pel seu enfocament social, a més de psicològic. Vaig teclejar la meva pregunta al cercador. A l’instant es va desplegar una tirallonga llarguíssima d’articles per triar. Bé. Fins que vaig mirar més a poc a poc. Tots tenien un element en comú: la paraula mindfulness es repetia. Per a qualsevol desordre moral, emocional o sentimental, la solució era la meditació.
Em vaig enfurismar. Vaig recordar el meu amic José Aguirre, que un dia em va confessar que relaxar-se el posa nerviós. El meu problema no era la incapacitat d’estar-me quieta i en silenci; el meu problema justament era que, si pogués, em passaria el dia quieta i en silenci. El meu problema es deia melancolia, enyorança, desànim, buit o qualsevol variant d’aquests conceptes. ¿La meditació era l’única recepta? ¿I per què la meditació, i no una altra activitat introspectiva, com escoltar música, aprendre a tocar un instrument, dibuixar, brodar, fer jardineria, ballar, passejar pel camp, visitar un museu, una galeria d’art, apuntar-nos a un cor, llegir, modelar fang, unir-se a un grup de teatre aficionat...? Per alguna raó, aquells experts tan llestos i tan sants de la meva devoció només tenien una paraula màgica per recomanar-me: mindfulness, meditació per a tothom i per a tot.
Vaig sentir llàstima per les llibreteres i editores, les galeristes, les ballarines, els pianistes, les professores de cant, els mestres de ceràmica... Les activitats que tenen a veure amb l’expressió i la introspecció, amb el fer per compartir, amb la intel·ligència de les mans, amb el tacte, amb la contemplació de la bellesa i la seva participació, no són considerades beneficioses per a l’ànima pels grans popes de la psicologia actual. No en primera instància. En primera instància, a callar i estar-se quietets: el mindfulness. Em vaig sentir ferida: endossaven a l’individu la responsabilitat d’estar bé. Aquella idea tan neoliberal de si estàs malament és perquè ho vols.
Sé que vivim en l’era de l’autoexplotació, de la impaciència, de l’aquí i ara, de les presses, que fem i volem fer més del que podem abastar. Soc conscient que vivim en megalòpolis que se’ns empassen i ens tiren com boles d’acer en un pinball d’un costat a l’altre esquivant embussos, del metro al bus, del bus al cotxe, del cotxe al pàrquing i torna a començar. Sé que estem sobreestimulats, que hem perdut la capacitat d’esperar, de concentrarnos, que la nostra atenció minva (els guions, els correus electrònics, els discursos cada vegada més breus i rutilants per esgarrapar uns segons d’aquell destinatari/client/espectador desbordat per la immensa oferta, l’enorme competència), que estem en l’explosió de la cultura de les interrupcions i la provisionalitat. Sé tot això. I té lògica que se’ns ofereixi aquesta recepta: para i respira, pren nota d’on estàs i com. Però ¿s’acaba aquí el consell? ¿I és per a tothom el mateix? ¿Una nació que medités a l’uníson funcionaria millor? ¿O no és funcionar millor el que es persegueix, sinó alleujarnos una estoneta per continuar en la carrera dels cotxes bojos com pollastres sense cap?
De vegades, la insistència en el mindfulness s’assembla massa a una paràlisi temporal, a una suspensió del temps i de l’espai per acceptar les coses com són. Però hi ha coses que són inacceptables i contra les quals la meditació té poc a fer. Altres tasques poden servir de pausa i fer-nos veure la realitat des d’un altre lloc per impulsar canvis. En general tenen a veure amb el fet de crear, expressar i sentir lliurement i amb d’altres. És, simplement, que a ningú se li ha acudit promocionar-les. ¿Què deu haver fet la cultura per merèixer això?
■
Ángeles González-Sinde és escriptora i guionista.
Altres tasques poden servir de pausa i fer-nos veure la realitat des d’un altre lloc per impulsar canvis