«A ‘El tren de la història’ hi ha seient per a totes les edats»
L’historiador i home de ràdio (Girona, 1975) convida els seguidors d’EL PERIÓDICO a embarcar-se a ‘El tren de la història’, el pòdcast setmanal on es viatja al passat tenint present el futur. «El pòdcast és la paella, i el text, el vermut», afirma Carmani
— Aquí ha vingut per parlar del seu pòdcast.
— El tren de la història neix fa més de dues dècades com un projecte radiofònic a la desapareguda Ona Catalana amb la idea de fer divulgació històrica, ¿per què? Perquè jo soc historiador de formació acadèmica, però soc una mica outsider i més que l’acadèmia sempre m’ha interessat la divulgació, comunicar amb la gent.
— De petit ja va voler ser locutor de ràdio.
— Vaig créixer a casa sentint la ràdio i sempre em quedava la idea de ser locutor. Vaig fusionar les meves dues passions, la història i la ràdio. Ara que ha tornat el boom de la ràdio, anomenat pòdcast, he tornat a posar les vies d’El tren de la història per fer-lo circular.
— No s’aturi.
— La idea del títol és de dinamisme, d’imaginar-se un tren. És un tren que funciona, no un tren de Rodalies, funciona i va passant diferents estacions, en què va pujant i baixant gent.
— A una velocitat amable.
— Sí, amb seients confortables, no s’ha d’anar dret. Hi ha bitllets per a totes les edats, jubilats i joves.
— ¿Com intueix l’oient d’El tren de la història?
— És un misteri. M’agradaria que l’escoltessin des de les persones que el diumenge preparen la carmanyola per a tota la setmana mentre cuinen, persones que van conduint, o que viatgen en transport públic, o algú que estigui corrent a les 7 del matí, que estigui passejant el gos... I que quan acabin d’escoltar-lo diguin «això m’ha agradat», «això no ho sabia». Que ho escoltin persones que tinguin curiositat.
— El pòdcast, el nou format comunicatiu.
— Abans estaves ancorat en el dial, en la freqüència i en la graella, ara el consum és quan a l’oient li ve de gust.
— ¿El pòdcast pot ser el mitjà de comunicació del futur?
— No tinc resposta, soc dolentíssim fent projecció de futur. El mitjà del futur, no del tot, però una part sí. La comunicació humana és fonamental, feia temps que deia que la ràdio se n’anava en orris i aquí està. Dues veus acompanyades d’una sintonia d’entrada i alguna cosa més que generen un entorn de complicitat, de calidesa que només te la dona la ràdio. O el pòdcast, digue’n com vulguis. El pòdcast té molta projecció, tot i que també estan sorgint amb força plataformes com ara TikTok i xarxes socials de consum audiovisual molt curt. A veure com evoluciona.
— Potser la ràdio va ser la primera d’apuntar-se al pòdcast.
— La tecnologia ha permès consumir aquests productes quan tu vols. Ho pots portar a l’infinit. Un dels primers pòdcasts que vaig descobrir va ser el del suplement literari de The New York Times, els escriptors i artistes que sortien a les pàgines van aparèixer amb la seva veu en el pòdcast. No sé si el format és nou, podem dir que és una evolució del llenguatge radiofònic que aprofita les noves tecnologies.
— Qualsevol història pot ser un pòdcast.
— És clar. Com un reportatge escrit o una sèrie, una pel·lícula. Sempre que estigui ben explicada, sí que pot ser un pòdcast. Si saps explicar-la... Aquí tenim el fenomen de les true crime, històries que més o menys coneixes com van passar, però embolcallades en un misteri i amb una factura que atrapa l’atenció de la gent perquè estan ben explicades.
— ¿Quina diferència hi ha entre el seu pòdcast, de 60 minuts, i els 4.000 caràcters que publica a la web i el paper?
— Fer l’aperitiu és un plaer, les patates, les olives, una gilda i el vermut... que precedeixen la paella. Els 4.000 caràcters són el vermut per disfrutar també de la paella, els 60 minuts del pòdcast. No fa falta que sigui un consum seguit. El text resumeix el que s’explica en el pòdcast, en què hi ha les veus de dos o tres convidats que expliquen el que vull desenvolupar. Que qui ho llegeixi digui «això m’interessa» i estiri el fil. El vermut –el text– i la paella –el pòdcast– generen plaer.
— Viatgers al tren.
«Soc un ‘outsider’ i més que l’acadèmia sempre m’ha interessat la divulgació» «M’agradaria que, quan acabin d’escoltar el pòdcast, diguin ‘això no ho sabia’»
■