Els ‘papijames’: ¿seguretat o sobreprotecció?
Un nombre creixent de famílies van a buscar de matinada els seus fills adolescents a la sortida dels locals d’oci, sovint situats fora de la ciutat. L’absència de transport públic nocturn en alguns municipis, sumada a l’elevat preu d’un taxi, fa que l’opció guanyi punts.
Jordi Busquets, advocat barceloní i pare de dues noies de 20 i 17 anys, es posa el despertador a les 04.40 hores. Es prepara un cafè i surt de casa. Agafa el cotxe, però no es dirigeix cap a la feina. És cap de setmana. Matinada de dissabte. El Jordi ha quedat amb la seva filla petita per anar a buscar-la després d’una nit de festa discotequera. Recollirà també les seves amigues i les anirà deixant a a casa, de camí a la seva. El Jordi no és un papijama –com popularment es coneix les famílies que recullen els adolescents de matinada, sovint sense sortir del cotxe i en pijama– habitual. «No soc el noi dels encàrrecs de la meva filla», aclareix, amb humor. Només ha exercit de «xòfer» en un grapat d’ocasions, sempre perquè ella l’hi ha demanat. «És per la seva comoditat, sí. Però també hi ha el factor seguretat», explica.
Al contrari que la generació passada, els joves no solen tenir horari per arribar a casa. Per precaució (o por), la petició ferma que sí que es fa és que no tornin sols. L’absència de transport públic nocturn en alguns municipis, sumada a l’elevat preu d’un taxi, fa que l’«opció papijama» guanyi punts. Un sistema còmode i barat per als adolescents, sobretot quan són menors. A l’àrea de Barcelona, a més, les comptades discoteques que permeten l’entrada a joves a partir de 16 anys (Cocoa, Titus i Waka) solen estar situades en polígons industrials fora de la ciutat. I les famílies sovint acaben fent torns per anar a recollir els fills. Dissabte a la matinada.
«Les matinades del cap de setmana coincideixo a la porta de la discoteca amb altres mares que també venen a buscar els seus fills. Em recorda a quan anàvem a recollir-los a les activitats extraescolars», explica la Sonia, professora madrilenya i mare d’una noia de 16 anys que té assumit el seu paper de mamijama. La Sonia i el Jordi no en són l’excepció. Representen tota una legió de progenitors. ¿Estem davant un tret d’hiperpaternitat, pares i mares helicòpters que no deixen de sobrevolar sobre els seus fills, a qui protegeixen fins a l’extrem?
Eva Millet, periodista especialitzada i divulgadora experta en hiperpaternitat, respon que sí. «La hiperpaternitat es caracteritza per una sobreprotecció i una supervisió constant que no és necessària. En general, els hiperpares i les hipermares fan coses pels seus fills encara que puguin fer-les per si mateixos. Es converteixen en xòfers, secretaris personals, guardaespatlles, majordoms... Si els fills estan en edat d’anar a discoteques i de beure alcohol, ¿cal anar a recollir-los com quan tenien 8 anys? A mi em sembla una contradicció», afirma. «Els adolescents demanen autonomia a crits. Em sorprèn que acceptin que els papes vagin a buscar-los a la discoteca», afegeix la periodista, autora de Niños, adolescentes y ansiedad.
Una mica més còmplice amb els papijames es mostra un altre divulgador, Francisco Castaño, professor de secundària i autor de La mejor versión de tu hijo. «No sé si qualificar el fenomen d’hiperpaternitat. És una decisió familiar i ja està. Sempre hi ha l’opció d’un taxi, però és més cara i no tots s’ho poden permetre. Anar a buscar-los de matinada és còmode per als fills i nosaltres hi guanyem en seguretat. Prefereixo que el meu fill vingui en el meu cotxe que no en el d’un amic que potser hagi begut alcohol», admet. Alhora, Castaño insisteix que protegir els fills i filles no significa sobreprotegir-los: «Si els protegeixes en excés és que no saps gestionar la por. Els pares i les mares hem d’admetre certs riscos. Educar és anar deixant anar els nostres fills. Per fer-ho, és bàsic la confiança mútua».
Ansietat i por
Ansietat, por i competitivitat, precisament, són tres dels principals trets de la hiperpaternitat. Autora d’Hiperpaternidad, Millet explica que és natural sentir el temor que als fills els passi alguna cosa. «Ve de sèrie», remata. El que s’ha evitar, segons la seva opinió, és que la por domini la criança i l’educació dels fills. «Si no, ens tornem bojos. Cal anar donant solucions», insisteix. Respecte als papijames, la divulgadora, partidària d’horaris límits per tornar a casa, convida els progenitors a organitzar un taxi o un altre tipus de transport amb amics i amigues.
Dormir malament a causa de la preocupació fins que el teu fill arriba a casa «sa i estalvi» és un altre fantasma que els progenitors han de combatre. Millet recorda que dormir és fonamental per al benestar. De fet, no fer-ho prou hores porta greus problemes de salut. «Condemnar qualsevol persona a no dormir és una forma de tortura. Cal trobar fórmules perquè això no passi», conclou la divulgadora. ■