La malaltia s’acarnissa amb els filipins i els pakistanesos
L’alimentació d’aquestes comunitats, molt basada en l’arròs, influeix en la malaltia, però els metges adverteixen que també afecta més les classes socials vulnerables.
La diabetis és especialment prevalent en la població pakistanesa i filipina que resideix a Barcelona. «Una part és per l’alimentació, ja que prenen molts hidrats de carboni, perquè la seva dieta es basa molt en l’arròs», apunta Anna Romagosa, directora del centre d’atenció primària (CAP) Raval Nord. «Costa que entenguin que la diabetis dona problemes a llarg termini, perquè en el moment no es troben malament». Ho diu també Jossie Rocafort, presidenta de l’Equip d’Atenció i Mediació Intercultural Sociosanitari
(Eamiss), una entitat mediadora entre la comunitat filipina del Raval i l’Ajuntament de Barcelona. «Els filipins estan molt afectats per la diabetis i per l’alta pressió. Els meus pares, per exemple, tenen diabetis», diu.
Creu que això no té tant a veure amb els factors socioeconòmics, sinó amb els hàbits. A les Filipines, la diabetis és la principal causa de mort. «Mengem molts pastissos i molta verdura, però també molt arròs. És com el nostre pa. Esmorzem, dinem i sopem arròs», explica. «A més, molts filipins creuen que la diabetis és hereditària i no saben que es pot prevenir». Passa una cosa similar en la població pakistanesa. El 2016, La Caixa va finançar el projecte d’Intervenció Comunitària Intercultural (ICI) perquè als barris de Collblanc i la Torrassa de l’Hospitalet de Llobregat hi havia, entre el col·lectiu pakistanès, una prevalença de diabetis més elevada. «Vam fer moltes sessions amb la comunitat i els sanitaris i vam arribar a la conclusió que hi havia un tema cultural: al seu país s’alimenten de productes de primera mà del camp, però aquí a la ciutat són més cars. I el món sanitari desconeixia aquesta realitat», explica Lídia González, directora de l’Associació Educativa
Itaca. Això va fer que la comunitat pakistanesa fes «canvis» en la seva alimentació. El projecte va deixar de finançar-se i es desconeix si va baixar la prevalença.
Por de perdre la feina
La metge Laura Romera, que va treballar durant anys al CAP Raval Nord, apunta directament als factors socioeconòmics que afecten els col·lectius d’immigrants. No creu que tot s’expliqui només des d’un punt de vista cultural. «Hi ha barreres idiomàtiques, que dificulten explicar com es pot tenir una dieta més saludable i variada. Hi ha webs que no estan adaptades a l’àrab ni al tagal. L’educació diabètica és la base del tractament de la malaltia», explica.
Ella va tractar una noia filipina que tenia diabetis tipus 1 (la més greu) i que no acudia a les visites del CAP, de manera que acabava anant a les urgències de l’hospital quan patia hipoglucèmia greu. «Vam descobrir que la seva cap, que era la senyora que ella cuidava, no la deixava venir perquè li semblava un excés. Vaig haver de parlar directament amb la seva cap», diu Romera. La comunitat immigrant no vol faltar a la seva feina per por de perdre-la.
■