¿Barcelona ja no és tanguera?
L’any que ve es compliran cent anys de la presentació del tango cançó a la capital catalana. Avui amb prou feines queden vestigis de la ciutat més tanguera i, per extensió, més bohèmia.
No som gaire experts en aquesta ciutat a cuidar i lluir el capital acumulat quan parlem de música popular
El setembre del 1923, un cantant argentí de virtuts discutides, Francisco Pancho Spaventa, actuava al teatre Novedades, del carrer Casp (avui liquidat), presentant el tango cançó, evolució d’una música per ballar agafat, en frec llibertí i immoral, que feia furor als salons parisencs. Ja havia passat per aquí Linda Thelma, amenitzant els tes dansaires, però Spaventa va ser «qui de veritat va introduir el tango cantat a Barcelona», com constata l’entès més important en la matèria, Xavier Febrés, en un dels seus llibres referencials, Barcelona, tercera pàtria del tango (que va firmar amb Patrícia Gabancho; Quaderns Crema, 1990). ¿Tercera pàtria del tango? Així va batejar la ciutat Enrique Cadícamo, després d’aterrar-hi a partir del 1928. El port de Barcelona era escala estable en la ruta a París, i va cobrar forma el triangle. A l’hotel Oriente, de la Rambla, després de demanar un cafè doble i un conyac, i encendre un altre cigarret turc, Cadícamo va escriure d’una tirada la lletra d’Anclao en París. Una peça que faria seva Carlos Gardel, figura destinada a llaurar-se aquí simpàtics vincles: amics futbolers com Piera, Zamora i Samitier.
No hi ha cap recordatori a l’hotel d’aquesta fita tanguera, com tampoc n’hi ha al Teatre Goya, on, el 1925, Gardel va oficiar el seu debut europeu com a solista. M’explica Febrés que va plantejar al Goya fa uns anys la col·locació d’una placa commemorativa, però la proposta no va causar efluvis d’eufòria. No som gaire experts en aquesta ciutat a cuidar i lluir el capital acumulat, la memòria, quan parlem de música popular.
Aquell vincle transatlàntic estava destinat a reanimar-se, alimentat en bona mesura per les diàspores del 1976 (cop militar) i 2001 (corralito). La catalaníssima rumba la va elevar a poesia un oriünd de Buenos Aires, Gato Pérez, i ha sigut notable el desfilar de veus, músics, creadors: d’un Horacio Fumero, còmplice de Tete Montoliu, a Nathy Peluso, a través de Sergio Makaroff, Marcelo Mercadante o Sandra Rehder, que fa uns anys observava en aquest diari que «Barcelona és tanguera, però li falta bohèmia».
¿I és possible ser tanguero sense bohèmia? Tanguero com a actitud, esgotant l’espuma dels dies (i les nits). Alguna cosa d’això es troba a faltar en aquesta Barcelona on no només s’han anat desdibuixant els circuits associats al gènere, sinó que cada dia se’n va a dormir més d’hora, i que després de la pandèmia ha retallat una mica més els horaris de la restauració perquè l’endemà cal aixecar-se «ben d’hora, ben d’hora».
■
Els discos de la setmana