Conde-Pumpido i la frase que el persegueix
L’exfiscal general de l’Estat i exmagistrat del Tribunal Suprem és el candidat natural que una majoria progressista de jutges podrien portar a la presidència del Tribunal Constitucional.
Des de fa més de 16 anys, el magistrat del Tribunal Constitucional, al qual es considera el candidat natural d’una majoria progressista per presidir el tribunal de garanties, és objecte d’una campanya que repeteix, gairebé sense variacions, una frase que va pronunciar el 2006, quan era fiscal general de l’Estat del Govern de José Luis Rodríguez Zapatero. Membre fundador el 1984 de l’associació professional Jutges per a la Democràcia, escissió de la conservadora
APM (Associació Professional de la Magistratura), Conde-Pumpido va acudir al 21è congrés d’aquesta associació el 9 de juny a Vitòria (Àlaba). El seu debat central es va dir Diàleg, justícia i pau. Tres mesos abans la banda terrorista ETA havia anunciat un «alto el foc permanent», cosa que va ser precedida per gairebé tres anys sense víctimes mortals, des de maig del 2003. Allà, el fiscal general de l’Estat, que no va participar en el debat, va pronunciar un discurs de clausura.
«Crec que ens hem de felicitar perquè Jutges per a la Democràcia sigui capaç, una vegada més, d’afirmar amb contundència que entre la realitat social i el vol de les nostres togues no hi ha divorci ni abstracció possible. Els jutges estan dins d’aquesta realitat, en formen part, i no poden mirar al buit invocant la immaculada llunyania de la seva independència.
Aquesta independència, com la imparcialitat del Ministeri Fiscal que ara represento, són valors essencials per al funcionament del nostre sistema constitucional, no concebuts perquè jutges i fiscals puguin viure i actuar com si la realitat no existís, sinó, ben al contrari, per assegurar que s’enfronten exempts de qualsevol llast i aliens a qualsevol comesa que no sigui la d’aplicar la llei. La llei, és a dir, el fruit de la voluntat popular», va assenyalar. I va llançar una exhortació: «Aplicar la llei en la lluita contra el terrorisme, que no ha cessat, ni cessarà. Aplicar la llei per emparar i assegurar els drets de les víctimes. Procurant la reparació, en la mesura que sigui possible, del delicte que han patit, la preservació de la memòria i el respecte a la dignitat dels qui han pagat injustament un preu inútil per la llibertat de tothom, però a més, i amb la mateixa determinació, treballant perquè no hi hagi altres víctimes en el futur, perquè ningú més hagi de pagar aquest preu».
Aquestes paraules van portar el Grup Parlamentari Popular al Senat a sol·licitar la seva compareixença, que va tenir lloc en la comissió de justícia l’octubre del 2006. El fiscal general de l’Estat va explicar que el que havia expressat sobre la funció de la fiscalia valia «amb alto el foc, o sense alto el foc». I a continuació va aportar unes quantes dades. Entre el 22 de març del 2006, data de la declaració de l’alto el foc permanent, el ministeri fiscal va acusar en judici 56 membres de la banda terrorista i va obtenir 49 condemnes. Durant el 2006, fins a l’octubre d’aquell any, la fiscalia de l’Audiència Nacional havia formulat 66 escrits d’acusació, contra 39 el 2005, és a dir, abans de l’alto el foc, superant el nombre d’acusacions entre gener i octubre, per tant, en gairebé un 70% el total de les presentades el 2005. Així mateix, no s’havia produït en el període assenyalat un sol acostament de presos al País Basc i només havia informat un supòsit de concessió de tercer grau i llibertat condicional a un individu condemnat per col·laboració amb banda armada, que tenia una malaltia greu (en compliment de l’article 92 del Codi Penal). La Fiscalia de l’Audiència Nacional va informar a favor de la prolongació de la pena dels condemnats, segons la doctrina Parot, criteri del Tribunal Suprem.
Amb tot, Conde-Pumpido va intentar ampliar la seva idea de la justícia en una etapa marcada per l’ofensiva del terrorisme a escala internacional. «L’empremta irracional del terrorisme ha calat en algunes reaccions de defensa que, paradoxalment, més que consolidar i protegir les llibertats dels ciutadans, semblarien abocades a satisfer, de manera indirecta, els objectius dels mateixos terroristes». I va afegir: «Transmetre falsament als ciutadans la idea que jutges i fiscals, més que garants de la llei, són mers executors o instruments de Govern i oposició, dedicats a fer el que convingui a la conjuntura del moment, constitueix un error i una irresponsabilitat que es paga, precisament, amb la fallida del mateix sistema que es diu voler defensar. Aplicar el dret en democràcia és més difícil que colpejar a cegues, indiscriminadament, les files d’un enemic definit amb traç gruixut, mitjançant sospites i judicis d’intencions, per polítics, editorialistes o grups de poder d’un o un altre signe, segons convingui als interessos de cada qui en cada moment. Ser jutge o fiscal, i mantenir-se ferm davant la temptació de sucumbir a l’afalac o sobreviure a l’esforç de no fer fallida davant la pressió, no és senzill».
Potser aquesta al·lusió va actuar com a teló de fons de la ira que, però, desencadenaria, una de les últimes frases de la seva compareixença. «He procurat i continuaré procurant que la llei s’apliqui amb rigor perquè és la materialització dels valors democràtics. Però també precisament per això, el vol de les togues dels fiscals no eludirà el contacte amb la pols del camí. La nostra aproximació a la realitat social ha de ser imparcial. Però no aliena a aquesta realitat, sinó profundament compromesa en la seva transformació, d’acord amb els objectius de seguretat jurídica, democràcia i pau social que estableix la Constitució i concreta la llei». Una de les seves iniciatives estrella era fer que la Sala d’Admissió de recursos del TS fos íntegrament rotatòria. El president de la Sala Segona no hauria d’integrar permanentment una determinada secció, de la mateixa manera que, en el repartiment de tots els altres assumptes, el president havia de rotar amb la resta de magistrats també a la Sala d’Admissió als que correspon per tanda. Amb aquest sistema, el president, al no estar sempre a la Sala d’Admissió, podria partir a la Sala d’Enjudiciament. La Sala d’Admissió seria completament rotatòria. Precisament, tres anys més tard, en ocasió del procés el 2017, quatre magistrats dels cinc de la Sala d’Admissió del Suprem van admetre la querella del fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, i més tard van integrar la majoria del tribunal d’enjudiciament. El president del Tribunal i ponent de la sentència va ser el magistrat Manuel Marchena.
El vol de les togues el persegueix 16 anys després. I, mira per on, la Sala Segona va ordenar ahir repetir per aparent falta d’imparcialitat el judici contra la Mesa del Parlament per l’1-O. La defensa de la imparcial estructural, per dir-ho així, va ser plantejada per Conde-Pumpido en la seva proposta a president de la Sala Segona del Suprem, el 2014, quan la majoria conservadora del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) va optar per Manuel Marchena.
■