Catalunya també és a la cua de la despesa sanitària per habitant

Isabel Díaz Ayuso és una dona amb sort, que diria la tia Delia. La mateixa setmana que li munten a Madrid una manifestació multitudinària en defensa de la sanitat pública –va congregar més de 200.000 persones, segons la delegació del Govern–, Pedro Sánchez anuncia la derogació del delicte de sedició (bé) i ensenya la poteta d’uns retocs quirúrgics en el de malversació (ai, quina por aquest últim supòsit, quin calfred espinal). Tan intens està el pati que del sidral sanitari s’ha passat de seguida a una altra cosa, sense parar gaire atenció a l’artilleria pesant, a allò que va deixant anar la presidenta de la comunitat madrilenya, per a qui no hi ha cap descontentament, sinó el tema de sempre: Però no preteníem parlar del regne de Mordor. Avui, no.

UNA VISITA AL CAP

Les organitzacions de treballadors sanitaris asseguren que a

Madrid la cosa està que bufa, però aquí, a casa, el panorama tampoc sembla falaguer. Sense cap valor estadístic: fa un parell de setmanes, al CAP on em visito hi havia quatre metges de baixa, professionals baldats, exhaustos pel degoteig d’atendre de 30 a 40 pacients diaris; al taulell de recepció s’anava macerant un guirigall de veus i malentesos. Per les mateixes dates, un familiar esperava el resultat d’una prova mèdica. Quan esperes el resultat d’una

Olga Merino és periodista i escriptora biòpsia, vius sense viure en tu, sense que la samarreta t’arribi al cos, de vegades sense el consol d’un acarament presencial amb el metge: l’hi van dir per telèfon, mitjançant una trucada que van anunciar de manera aproximada. Dimecres, cap allà a les sis, d'acord. No donen més de si. No és queixa, sinó complicitat: ¿què significaven aquells aplaudiments des de balcons i terrats durant el confinament?

Des de la crisi del totxo, s’ha anat minant progressivament la columna vertebral de l’Estat del benestar, mitjançant progressives retallades. Mentre estàvem despistats, Artur Mas va aplicar a la sanitat catalana un rasurat que ni la fulla Gillette Contour Plus –la que utilitzava el meu marit, de barba abundant–, fins que al final la baula més feble, l’atenció primària, rebenta per les costures. Catalunya es troba a la cua de despesa sanitària per habitant (1.390 euros), només un esglaó per sobre de Madrid (1.295 euros).

CANSAMENT EMOCIONAL

Els professionals toquen el dos a altres països on els paguen millor. En una enquesta entre el personal sanitari feta el 2019, abans del torpede del coronavirus, el 55,7% dels metges deien que se sentien «emocionalment cansats» (no em vull imaginar com es troben ara). El problema, doncs, no se circumscriu a chez Ayuso.

■