A favor de la vacuna de la nostàlgia
Aquest anhel intens el capitalitzen empreses i l’exploten electoralment partits populistes, fins i tot postfeixistes
A diversos articles publicats a finals dels 70, J. G. Ballard ja deia que el futur no tenia futur. Avui, el 2022, es té nostàlgia fins i tot de tenir nostàlgia.
La nostàlgia, aquesta emoció d’anhel intens pel que s’ha perdut, aquestes ganes de tornar a un lloc o temps estilitzat per la impossibilitat de tornar-hi, ha tingut molta i molt mala premsa últimament. Llestos (amb cursiva) la sentencien amb paternalisme com a molt tòxica o l’enalteixen amb massa entusiasme com la fórmula màgica. Els primers són bastant pesats i una mica insensats (la postura pressuposa comprar, encara en el dia d’avui, una idea clara de progrés i una espècie de fe idiota en el futur); els segons, perillosos (el seu discurs pot conduir al que és reaccionari, quan no al que és totalitari). Tots dos podrien adonarse que, en realitat, la nostàlgia és com la soja o el sucre, el capital de Florentino Pérez o el qatarià: és a tot arreu, fins i tot on no es veu a primera vista. Així que pretendre obviar la nostàlgia, o pensar que pots evitar-la avui, és tan presumptuós com pretendre viure (guanyar-te la vida) sense connexió a internet.
D’un costat, els que consideren que és una actitud absurda de ximples que reivindiquen David el Gnom i la Mà Boja sense saber que estan atiant el trumpisme; de l’altre, els que opinen que només en el rescat acrític del passat (estudiem una altra vegada els reis gots i els afluents del Tajo) hi ha la solució per al futur. Com passa en qualsevol debat complicat del nostre temps, les dues postures, tan taxatives, són, si no nostàlgiques, almenys sí melancòliques.
Anem a l’arrel del terme. En la dècada de 1680, un jove estudiant de Medicina, Johannes Hofer, obté rumors sobre una rara malaltia que tenien els mercenaris suïssos destinats als Alps. Els soldats enyoraven de forma intensa la seva llar i tenien convulsions i suors nocturnes. El futur metge va anomenar aquesta malaltia nostàlgia (del grec nostos i algia, tornada a casa i dolor) i el terme va prosperar: es va fer fort a mesura que els exèrcits es modernitzaven i les guerres s’agreujaven. Però en un món més connectat amb trens més ràpids i avions connectant continents, no es tractava de trobar a faltar un lloc, sinó una llar en un moment determinat del passat.
Des de fa temps, s’ha reflexionat molt i bé sobre fins a quin punt la nostra societat pateix de nostàlgia. Ho va fer Simon Reynolds al seu assaig Retromanía, en què es fixava en tot el negoci cultural de les sagues de pel·lícules que havien triomfat anys enrere o de les capses recopilatòries de grups de dues i tres dècades abans. I ho fa, i molt bé, ara Grafton Tanner a Las horas han perdido su reloj. Las políticas de la nostalgia, que acaba d’editar Alpha Decay.
És obvi que la capitalitzen empreses i l’exploten electoralment, sobretot partits de dretes populistes, fins i tot postfeixistes. ¿Però per què els funciona més que mai?
No és fàcil confiar en el futur en samarreta curta al novembre, amb un canvi climàtic que podria, en les pròximes dècades, convertir en inhabitable una cinquena part de la superfície del planeta. Però tampoc és fàcil entendre un present hiperaccelerat, en el qual un dia esmorzes sentint que un coet xinès descontrolat podria caure a la teva ciutat i que un nou virus zoonòtic ha brotat a l’altra part del món. El present, amb les seves mil notícies disperses que escapen a la nostra comprensió, s’assembla molt al Twitter manejat de forma capritxosa i gairebé hipomaníaca per Elon Musk. Va tan ràpid que Penguin Classics publica a la seva col·lecció Morrissey i se li dona el Nobel de la pau a Obama tot just agafar el timó.
Fixin-se en les primeres setmanes de confinament durant la pandèmia: 24 hores després de tancar-nos, estàvem enfornant pa i pans de pessic, pintant dracs amb tèmperes en oueres i utilitzant caixes de Can Fruitós per construir castells. Havien passat només unes hores i teníem Netflix, però ¿a què va venir aquesta reacció? Segons la meva opinió, va ser fruit de la incomprensió de la crisi present i de la por del futur. Va ser la nostra manera de tornar a la vida a la cabana del bosc, tot i que visquéssim en un pis sense balcó de Barcelona.
Davant aquesta doble negació, de futur i de present, la gent es refugia en el passat. Perquè el capitalisme fa diners amb la nostàlgia mentre l’ofereix com a únic refugi contra la velocitat del sistema. I tot és cert, però la nostàlgia també pot servir per no oblidar algunes figures històriques benignes i alguns drets socials adquirits, per no identificar necessàriament progrés tecnològic amb humà o per defensar la diferència local contra un món globalitzat i clònic.
La nostàlgia crítica pot servir per evitar la nostàlgia restauradora, la totalitària, de la mateixa manera que una vacuna que inocula certa dosi d’un virus pot estalviar-nos emmalaltir de gravetat.
■
Davant la negació de futur i de present, la gent es refugia en el passat
Miqui Otero és escriptor.