¿Sense llar, què ens queda? El carrer

¿Podem imaginar el que han de sentir aquells pares, mares que per circumstàncies de la vida –un acomiadament, una llarga malaltia, haver avalat un ésser estimat per emprendre un negoci...– han sigut obligats a deixar la seva llar, és a dir, han sigut desnonats? Doncs aquesta desesperació la pateixen milers de persones a l’any a Espanya, una mitjana d’11.000 famílies per trimestre. ¿Quina violència pitjor pot permetre el sistema que la de privarlos de la seva llar sense donar-los una solució habitacional?

Potser no volem veure-ho, o no ho veiem, però passa. La recent pel·lícula En los márgenes, de Juan Diego Botto, ens mostra aquesta crua realitat, en ocasions silenciosa; uns marxen sols, avergonyits, o marxen definitivament, sí, també darrere dels desnonaments hi ha suïcidis. D’altres, en canvi, lluiten, busquen informació i suport en associacions com la PAH, lluiten fins al seu últim esforç per defensar el que consideren que és seu. ¿Sense llar què ens queda? El carrer. ¿Aquesta és la solució? Nens repartits en cases d’acollida, persones dormint en qualsevol racó del carrer, en parcs, en caixers automàtics...

¿Per què no acabar amb el problema de soca-rel, ampliant el nombre de vivendes socials? ¿Que potser no podria disposar l’Estat dels milers de vivendes de la Sareb, el banc dolent, el que va ser rescatat amb els diners de tothom? No, sembla que importen més els interessos del mercat financer que les persones més vulnerables. Busquem solucions perquè ens pot passar a qualsevol, per no parlar del gran problema que tenen els joves del nostre país per accedir a l’habitatge. La precarietat social està vertebrada en gran part per la dificultat i l’alt cost de l’accés a l’habitatge.

Resumint, cap més desnonament sense solució d’habitabilitat, i més cine social.

■