Els dimonis de l’abús infantil
Dolores Redondo, autora de la trilogia de Baztan, torna amb nova sèrie negra, que comença amb ‘Esperant el diluvi’, on estira el fil de John Biblia, un assassí en sèrie real del Glasgow dels 60 que s’amaga al Bilbao de la riuada del 1983.
«Adoro les tempestes». Ho afirma, en plena ria de Bilbao, Dolores Redondo sobre una presència recurrent a les seves novel·les, tot un personatge més. Era el gener del 2013 i l’escriptora donostiarra feia sota una intensa pluja les seves primeres entrevistes a la premsa a Elizondo, al cor de la vall navarresa del Baztan, presentant El guardià invisible i a la seva també turmentada policia foral Amaia Salazar, protagonista de l’inici d’una trilogia negra que suma tres milions de lectors. La va perseguir la tempesta al mateix escenari, el 2019, amb la preqüela La cara norte del corazón, amb un peu a la Nova Orleans de l’huracà Katrina. I ara l’avui tan esperada pluja no ha faltat a la seva cita, aquesta vegada a Bilbao, amb Esperant el diluvi (Columna / Destino), un nou noir, inici de sèrie, que transcorre entre les tràgiques inundacions que van devastar la capital biscaïna el 26 d’agost de 1983, i van deixar 34 morts, i el no menys humit Glasgow dels 80, on va actuar «un assassí en sèrie mític, John Biblia».
A partir d’aquest criminal real, encara avui sense identificar, Redondo (Sant Sebastià, 1969) enfila un fil de ficció: a la ciutat escocesa, entre 1968 i 1969, «un home amb cara de nen, ben vestit, educat i d’aspecte pulcre», segons el testimoni de la germana d’una víctima, va violar i va matar tres joves que va conèixer a la disco Barrowland. Totes tenien la menstruació i al costat dels cadàvers hi havia tampons i compreses. «Em va intrigar molt com podia saber que tenien la menstruació i la seva fixació per això. I entendre les raons que el portaven a matar, una cosa que va portar de cap la policia», explica Redondo.
Una ràbia incontenible
Per a Esperant el diluvi, amb una tirada inicial de 250.000 exemplars (20.000, en català), l’autora va consultar un psiquiatre expert en abusos perquè l’ajudés a fer un perfil per saber què passava per la ment de l’assassí. «Ho va tenir claríssim: John Biblia va ser víctima d’abusos sexuals. Això em va portar a canviar la manera de tractar-lo. No hi ha justificació, però, com he defensat en anteriors novel·les, si preservem i cuidem la infància, si defensem cada nen, possiblement ens trobarem amb menys agressors en el futur. I no dic que la gent que pateix abusos acabi sent una agressora. Però en alguns casos el maltractament o l’abús porten a crear dimonis. El perfil de John Biblia parla d’una pulsió que ve d’un dolor immens, una ràbia incontenible, una cosa per purgar». I Redondo aboca la seva «ràbia» a denunciar «la indefensió i la injustícia contra nens i avis», en especial «dins de les llars, on s’haurien de sentir fora de perill però on es viuen autèntics inferns. Entre les quatre parets on et cries és on aprenem l’amor i la por», dos temes marca de la casa.
John Biblia, «una llegenda» a què la BBC dedica aquest 2022 un documental, es va esfumar després d’aquests tres crims però se n’hi van adjudicar d’altres als 80. Centenars de policies van treballar en la investigació. Sense èxit. «El sistema policial funcionava de pena. Amb la policia escocesa, la irlandesa i l’anglesa passa el mateix que amb la Policia Nacional, la Guàrdia Civil i l’Ertzaintza: no es comunicaven. I la història de John Biblia dona una visió de com ha evolucionat la criminologia. Al principi els policies pensaven que s’ofuscava perquè pretenia tenir relacions sexuals i les dones s’hi negaven al tenir la menstruació. Una visió molt petita del món femení i llavors encara no hi havia dones en la policia escocesa».
I aquí sorgeix el seu nou protagonista, el meticulós i obsessiu policia escocès Noah Scott Sherrington, que té un infart quan està a punt d’atrapar John Biblia i que malgrat això el segueix fins a un Bilbao a les portes de la tràgica inundació. «La malaltia s’abat sobre Noah i té els dies comptats, igual que Bilbao, que després de la riuada ja no serà la mateixa. És una metàfora de la fi del món i de la nostra existència, una recerca del sentit de la vida. Ha d’afrontar el mateix final i el dol per un mateix. La novel·la tracta de què passa quan de sobte et donen data de caducitat. De per què malgastem el temps i posterguem tantes coses per a l’estiu que ve, el Nadal que ve... i potser no hi ha Nadal que ve. De com ell s’adona que tot allò a què has dedicat la teva vida no porta enlloc».
Quan té l’infart, escolta a caoineag, la Ploranera, el «dimoni de l’aigua que plora quan algú mor», una de les llegendes escoceses a què no va poder resistir-se Redondo, que tenia acostumats els seus lectors a nombrosos éssers de la mitologia basconavarresa. «No sabem res de la vida i la mort. En sabem poc d’acompanyar els que neixen i els que moren».
I aquí se sincera sobre el que va viure aquest agost, quan el part de la seva germana petita es va precipitar a casa, en una zona de la Galícia Sacra a una hora de l’hospital. «La vida i la mort són una constant a les meves novel·les perquè he viscut la mort i el dol de prop. Però mai vaig passar tanta por com quan vaig tenir la vida de la meva germana i el seu nadó a les meves mans. Va ser una experiència terrorífica i meravellosa alhora. Aixecar aquest cosset i veure com esclafia a plorar. I estar a punt de perdre la meva germana perquè tenia una hemorràgia i l’ambulància no arribava».
Escriu d’aquell Glasgow «decadent, pres per les bandes, amb la xacra de l’heroïna, amb edificis afectats pel fong negre i barris plens de runa». I d’aquell Bilbao: «Industrial, fosca i bruta, amb una ria contaminada, plena de rates i ionquis, amb la tensió política al carrer, que vivia la guerra de les banderes, les cimeres d’ETA i el Govern a Bidart, la possible col·laboració entre ETA i l’IRA, els inicis de l’Ertzaintza… Podria ser qualsevol urbs portuària, el Ferrol, Barcelona... amb un trànsit marítim potent i que amb l’entrada a Europa van patir la reconversió naval, amb la pèrdua de milers de llocs de treball, com el del meu pare, mariner», recorda Redondo, criada a Pasaia.
Nom simbòlic
I va arribar la riuada, agreujada perquè la intensa pluja d’aquells dies va fer que quan en va caure la tromba final la terra dels pendents que envolten Bilbao caigués i sepultés la Parte Vieja. «Era dantesc. Es van perdre milers de llocs de treball i empreses. Però va fer que passés de ser un aneguet lleig al cigne que és avui», explica hores després de navegar amb barca per la ria i contemplar el Guggenheim i les vores convertides en passejos.
Torna al seu protagonista. «El nom de Noah és ple de simbolisme. El cognom l’agafa de Charles Scott Sherrington, que va guanyar el Nobel de medicina (1932) per la seva investigació sobre el còrtex cerebral i va descobrir la matèria grisa i les connexions d’aquestes cèl·lules que semblen màgia, això que tan de moda va estar amb Agatha Christie i Conan Doyle. Ell es guia per les seves intuïcions neuronals. I Noah, perquè com el Noé bíblic atén una veu que li diu el que ha de fer i arriba a Bilbao amb barco».
Després de les pel·lícules de la trilogia de Baztan, amb Marta Etura i que ara poden veure’s a Netflix, el productor de Harry Potter, David Hayman, prepara sèrie des de Hollywood de La cara nord del cor. Han passat 10 anys des d’aquell primer diluvi a Elizondo. Al mig, va guanyar el Planeta amb Et donaré tot això. Però la pluja segueix caient.
■
A través del policia protagonista, la novel·la indaga en la pròpia fi i el dol per un mateix