«M’encantaria arribar a ser el referent lèsbic que mai vaig tenir»
La còmica, periodista i copresentadora del pòdcast ‘Oye Polo’ junt amb Maria Rovira s’estrena també com a escriptora amb ‘La meva primera guia feminista’.
A Ana Polo li agradaria que els nens creixessin en un món més lliure, tolerant i, sobretot, feminista. I com que mai és massa aviat per començar, ha dedicat el seu primer llibre als més petits. A La meva primera guia feminista (La Galera), explica les bases del moviment de manera senzilla i pedagògica, però sense infantilismes. «Imprescindible per a noies. I nois. I mares. I pares», assegura.
— La meva primera guia feminista és un llibre enfocat en nens a partir de 10 anys. ¿Què és el que considera bàsic a l’hora d’explicar el moviment als més petits?
— He intentat fer una panoràmica dels punts bàsics del feminisme i la societat heteropatriarcal. Que s’entengui per què és clau el feminisme i contra què lluita.
— ¿Has hagut de suavitzar el to del teu missatge a l’anar destinat a un públic més jove?
— No, però sí adequar-lo. He utilitzat moltes metàfores de la vida quotidiana, situacions que qualsevol persona de qualsevol edat ha viscut. Per parlar de la molèstia que pot suposar cenyir-nos estrictament al que significa ser un home o una dona, ho comparo amb el fet de posar-se un jersei que pica i t’estreny, una situació asfixiant.
Sempre intento que sigui una cosa visual, una cosa que fins i tot els més petits puguin imaginar.
— ¿Va dirigit a nenes i nens?
— Sí. Està escrit des del meu punt de vista i pot ser que si ets una nena t’hi sentis més identificada, però això ho fa igualment útil per als nens, perquè així s’acostumen al fet que no tots els productes culturals que consumeixen siguin creats des del punt de vista masculí, considerat tradicionalment l’universal.
— ¿I pot funcionar també per a algun adult que mai hagi tingut contacte amb el feminisme?
— Està pensat per a criatures perquè està explicat de manera senzilla, però no els tracto de tontos perquè entenen molt més del que creiem. Simplement els he considerat principiants. I per això mateix pot ser apte per a un adult.
«És un llibre pensat per a nens, explicat de manera senzilla, però sense tractarlos de tontos»
— El llibre ensenya les parts del cos femení, mira d’eliminar el tabú del sexe...
— És injust que les persones que tenim vulva creixem sense informació d’algunes parts del nostre cos. No entendre el teu cicle menstrual, no saber com t’afecten els canvis hormonals, tenir accés al teu propi plaer... És imprescindible créixer amb coneixement de com funcionem internament. Això ens dona poder i ens fa propietàries de nosaltres mateixes.
— I també diu que, a l’hora d’educar els nens, és crucial no imposar-los l’heterosexualitat.
— Tot el que és una desviació de l’heterosexualitat es continua veient com un fracàs, perquè encara hi ha aquest pensament de «preferiria que fos heterosexual perquè tindria una vida més fàcil», quan el que de veritat facilita la vida de les persones és saber que poden mostrar-se com són. Jo, al ser lesbiana, ho he viscut, i sé que el no acceptar la teva identitat sexual no només afecta la teva vida sexoafectiva, sinó que et fa qüestionar el teu desig per complet. Sents que no encaixes. No vull que ningú se senti un bitxo raro.
— ¿Aquesta normalització de la diversitat sexual és important a l’hora de parlar sobre feminisme?
— Per descomptat. Són dues lluites que van de la mà i comparteixen un enemic comú, l’heteropatriarcat. No entenc el feminisme sense diversitat. No té cap sentit pensar que es tracta sol de la igualtat de les dones, això ens obliga a deixar enrere un munt de gent. I amb totes aquestes persones que abandonem pel camí estaríem fent el mateix que el sistema fa amb nosaltres, tractar-nos de segona fila. La pràctica feminista és una concepció del món en què tots mereixem drets, sense importar les nostres característiques i, per descomptat, incloent-hi també la comunitat LGTBIQ+.
—Per vostè és molt important mostrar-se públicament com a lesbiana. ¿No la molesta haver d’estar aclarint la seva sexualitat?
— M’encantaria no ensenyar aquesta etiqueta constantment, perquè això voldria dir que vivim en un món on tots tenim les mateixes oportunitats i llibertats... però que com no és així, decideixo fer tot el contrari per normalitzar-ho. Lesbiana és un concepte que m’he negat durant molts anys i ara, al permetre’m a mi mateixa ser-ho, necessito cridar-lo als quatre vents. M’encantaria ser per a algú el referent que mai vaig tenir.
—Com a còmica, ¿l’humor és una bona eina perquè el missatge cali o li treu serietat?
— La gent sol entendre bé el que faig. Sobretot perquè a la meva feina no m’importa sacrificar a estones la comèdia per dir una cosa més seriosa. Quan faig un monòleg, hi ha moments en què rius i d’altres en què reflexiones, per això l’anomeno humor divulgatiu.
— ¿Què opina del que alguns defineixen com a humor de dones?
— No existeix. Cadascuna de nosaltres és diversa i no totes tenim per què centrar-nos en l’activisme feminista o de gènere. Però estem tan acostumats que tot es narri des de la perspectiva masculina que al veure una dona fent humor de seguida se l’etiqueta com a contingut per a noies.
— ¿Té confiança en les noves generacions?
— El món està molt polaritzat. Hi ha gent que creixerà molt més lliure, però també n’hi haurà d’altra que seguirà replicant un missatge ranci. Tot i així, tinc molta esperança. Sé que ja hi ha persones que poden viure una infància i adolescència LGTBIQ+, cosa que ni jo ni molta gent del meu entorn va poder disfrutar, i això em fa veure una gran diferència en poc temps.
■