Calamaro reedita ‘Honestidad brutal’: ¿Excés? No: excels
L’escriptor argentí Rodrigo Fresán i el cantant es van conèixer quan el primer tenia 6 anys, i el segon, 8. Va ser a Buenos Aires, quan Calamaro ja rebentava parets. Ara que es reedita el seu èxit del 1999, Fresán rememora alguns moments d’aquesta amistat
El meu primer record del subjecte en qüestió (però, també, un dels més inoblidables) és el d’un Andresito C. d’uns 8 anys (jo en devia tenir uns 6) fent caure amb un mall pesant una de les parets del seu quarto. I ho feia amb l’anuència dels seus pares (coneguts dels meus) perquè no volien «castrar» la seva «manera d’expressar-se». Amb les dècades transcorregudes i les nits compartides, cada vegada que evoco aquesta postal infantodomèstica-destroyer d’un llunyà Buenos Aires a Andrés, aquest em mira i es limita a esbossar un somriure de Giocondo Mono Liso; com si jo hagués al·lucinat o com si ell es lamentés de no haver continuat amb la demolició fins a enderrocar tot l’edifici.
En qualsevol cas, se sap i se sent, Calamaro va continuar esfondrant parets i/o (com es presenta en una de les seves cançons que més m’agraden) obrint la porta «com un poeta fèrtil».
I, sí, en el seu moment, 1999, el molt poètic i fertilitzador Honestidad brutal ja tenia ni més ni menys que 37 cançons (una per a cada una de les primaveres que llavors ostentava el seu autor) que més aviat eren tot un repertori amb moltes parets i moltes portes. Ara, en la seva reencarnació en versió extra brut i XL, compta amb sis cedés que inclouen el ja conegut doble, el singular Versión original i tres bonus d’In & alt amb versions, descarts i tota la resta. ¿Excés? No: Excels.
I molt s’ha explicat/cantat sobre l’accidentada i turbulenta i accidental i fascinant gravació d’un d’aquests àlbums dobles que remeten, automàticament, al fundador The Beatles/White album on tot hi cap i tot s’hi val sempre que sigui bo. Així, Honestidad brutal (encara que el referent estilístic/estètic més immediat sigui el Blonde on blonde de Bob Dylan; i Te quiero igual amb melodia circular i juganera i prima i salvatge i mercurial com la d’I want you) és el Red album encès.
Un dels seus cims més elevats
Aquí, un artista emmurallat en permanent alerta roja i baixant al búnquer antiatòmic per pujar a un dels cims més elevats. Aquí, més parets per tirar a terra: la paret d’un divorci, la paret de la lluent i deformadora però implacable farmaciola de bany (previ buidatge de tots els medicaments) que ja no respon al preguntar-se-li qui és el més bonic i sona millor, la paret de la rock star del previ i exitosíssim postrodriguezisme d’Alta suciedad que s’eclipsa amb maneres de supernova, la paret del mur d'afusellament sense bena als ulls.
Llavors, allà, honest i brutal, l’envermellit Andrés com el Pink de The wall. «Sí, The Wall, però també The Door, The Floor, The Window, The Ceiling...», em va ampliar ell quan el vaig entrevistar a Sant Sebastià per la sortida d’Honestidad brutal, quan acompanyava el The Don’t Be Late Tour de Bob Dylan –un altre tram de la seva gira interminable– per diverses ciutats espanyoles i recordava en alta veu baixa el making of d’una cosa que no deixava de desfer-se per poder construir-se en diverses ciutats i estudis de gravació.
«Hi va haver un moment molt eufòric i molt terrible en què vam estar segurs que algú no arribaria al final de la gravació. Era com jugar a la ruleta russa. Fèiem apostes. Primer vam perdre un enginyer de so; després em vaig perdre jo. A veure si em trobo un dia d’aquests, ¡ja!.. Molta gent es va espantar... I tots, sempre, amb la sensació d’un revòlver fred al clatell. Tots els músics involucrats en profundes crisis sentimentals o a punt de. Si no estaves divorciat o divorciantte no tocaves a Honestidad brutal... Però el rock and roll existeix i, què vols que et digui, a mi em sembla una etapa ideal per viure-la en un any acabat amb tres nous. A més, no conec ningú que hagi viscut un any amb tres nous abans... En resum: Honestidad brutal és el meu Apocalypse now creuat amb el meu Martín Fierro», va afegir.
I, és clar, hi ha alguna cosa d’això: hi ha gautxo-napalm al galop i hi ha marinepampeà cavalcant amb valquíries. I ja s’intueix també («Jo tinc la sort o la desgràcia que moltes vegades les meves cançons s’adonen del que em passa o em passarà abans que jo. En aquest sentit, Honestidad brutal és un disc terriblement futurista pel que fa a mi», em va anticipar A.C.) la seva megaseqüela-ressaca-extra brutal: tot just l’any següent, els cinc-cedés d’un El salmón (que s’hauria pogut anomenar perfectament Moby Dick) abans de desaparèixer dels llocs que se solia nedar/freqüentar per un temps llarg. I no tornar al 100% (El cantante, Tinta roja i El palacio de las flores són com cautelosos retrobaments amb si mateix gairebé a través d’altres) fins al 2007 amb el formidable i joiós La lengua popular, on cantava, triomfal, allò de «Parte de mí no cambió y a la vez ya no soy el viejo Andrés que no dormía jamás». Però llavors encara faltava una mica per a tot això i ara fa ja molt temps que va passar.
Per sort, la música i la lletra es mantenen, i la memòria aguanta i recordo que aquella nit de 1999, a Sant Sebastià, en una habitació d’hotel de luxe, li vaig comentar a A.C. que, en reportatge, Dylan havia dit que el preocupava que ja no apareguessin joves cantautors anomenats Hank. «No fotis que va dir això...», em va dir. Un segon després, va colpejar: «Hankdrés Calamaro», va somriure mentre, fèrtil i poètic, obria una altra porta però no sense deixar de mirar fixament la pròxima paret.
■
Compta amb sis cedés: el disc doble, el singular ‘Versión original’ i tres bonus d’‘In & alt’ amb descarts i molt més