¡S’ha d’aconseguir que Ayuso sembli una víctima!
En el món de la política no hi ha com tenir alguna tele al teu servei. ¡Ah! Una tele amiga, manejant les càmeres i llançant consignes, pot transformar virtualment la realitat i potser aconseguir que als televidents els sembli una altra cosa diferent. Aquí a Catalunya coneixem bé aquest assumpte.
Em refereixo avui a com ha tractat la tele pública de Madrid, Telemadrid, la multitudinària manifestació de la sanitat, diumenge, pels carrers de Madrid. D’entrada en el seu Telenoticias del vespre de diumenge no ens van oferir com a primera notícia del dia la manifestació que va omplir els seus carrers i avingudes, que hauria sigut el que tocava. Per a ells la primera notícia va ser anunciar-nos que «en tot just tres hores i mitja ¡comença la vaga indefinida de transportistes! ¡I demà està prevista una concentració a Atocha denunciant que les mesures aprovades pel Govern no s’han complert!». ¡Ah! Periodísticament parlant és nou donar com a notícia principal del dia una cosa que encara no ha ocorregut. Més que informar semblava que el que pretenien era fer un agitprop, una crida, perquè la protesta contra el Govern de Sánchez fos un èxit absolut.
Lamentablement per a ells l’aturada indefinida s’ha desconvocat. És el que té donar com a notícia el que no ha passat. La segona primícia d’aquest Telenoticias del vespre de diumenge va ser la manifestació, aquesta vegada sí. I la van donar així: «L’esquerra ha pres els carrers de Madrid a sis mesos de les eleccions autonòmiques [...] És una manifestació encoratjada només pels partits d’esquerra». O sigui, inculcava Telemadrid a la seva audiència que els centenars de milers de manifestants –infermers, metges, camillers, zeladors, auxiliars...– tots, absolutament tots, eren rojos perduts. És a dir, la massiva protesta, més que sanitària, era una confabulació de polítics esquerrans. I afegir a continuació un reportatge –que semblava un espot– sobre com de bons són els vehicles medicalitzats madrilenys, i els serveis d’urgència Summa, i en general, que perfecta que és tota la sanitat de Madrid.
¡Ah! Notable esforç el d’aquesta cadena autonòmica. Desviant l’atenció de l’audiència cap a una confabulació esquerrana, i silenciant l’origen i motius de la protesta sanitària, aspiraven –¡quina ingenuïtat!– que la senyora Ayuso quedés com una víctima.
■
Abans de res, qualsevol aproximació a Oriol Junqueras (Barcelona, 1969) no estarà mai a l’altura de la imatge que ell té de si mateix. És una missió impossible. Per incloure tota la intelligència, bondat i superioritat que ell creu tenir, només se’l pot admirar des de l’altura justa de la genuflexió. I una ja té una edat. Potser va ser el seu pas com a investigador als Arxius Secrets del Vaticà. Allà va estudiar les relacions entre Espanya i la Santa Seu durant la guerra de Successió. Afirma que es creuava sovint amb Ratzinger, el que després seria Benet XVI. Ja ho saben, el guardià de l’ortodòxia, el defensor de l’obediència jeràrquica. Sí, potser van ser els aires vaticans.
Doctor en Història del Pensament Econòmic, professor universitari i divulgador mediàtic d’història, va aconseguir sortirse’n airós en territori socialista quan va aconseguir l’alcaldia de Sant Vicenç dels Horts l’any 2011 amb un pacte de govern amb ICV-EUiA i CiU. Aquell mateix any, va ser erigit president d’ERC. Va agafar un partit dessagnat per l’agitada experiència del tripartit i, en poc temps, va aconseguir construir al seu voltant una imatge de fiabilitat i confiança. Amb ell, el partit va entrar en una estranya bassa d’oli. Sorprenent per la seva històrica predisposició a la inestabilitat i la molinada de comandaments.
¿Una màscara?
Mentre Catalunya s’endinsava en el remolí del procés, a Junqueras li anava el vent de cara. Eran els dies en què queia bé a Espanya. Quan visitava una família sevillana amb el programa Salvados i arrasava en audiència. «És un tio interessant, que ha donat al llarg de la seva trajectòria pública nombroses mostres d’una gran intel·ligència política. Probablement sigui en aquests moments el polític més llest del panorama català». Les flors les hi regalava el diari Libertad Digital
de Jiménez Losantos.
¿Quantes cares té Junqueras? ¿Què en queda d’aquell tio afable i pròxim? ¿És només una màscara? Resulta difícil fer-se una composició completa del personatge. Sobre la taula, un munt de peces. El vicepresident econòmic que, en un debat amb Josep Borrell, acaba invocant la
PRESIDENT D’ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA
fe davant l’allau d’evidències contràries a la via unilateral. L’home que, sense cap rubor, afirma que el «junquerisme és amor» (¿quins engranatges mentals porten algú a convertir el seu cognom en un moviment ideològic i, a sobre, dotar-lo de tan elevat significat?). El representant polític que compara Espanya amb la Rússia invasora d’Ucraïna o que, des de la presó d’Estremera, escriu una carta en la qual assenyala el Govern de