El que rima amb ‘amor’

Rajoy «responsable de tota la repressió i greuges, els dies 17 d’agost, el 20 de setembre». 17A, atemptat gihadista a Barcelona. ¡Visca la conspiranoia! I, per damunt de tot, Junqueras és l’enemic del PSC.

Mentre el Govern accelerava per la via de la unilateralitat van ser moltes les veus que alertaven sobre la imminència del desastre. Miquel Iceta es va deixar la pell advertint de les terribles conseqüències i va encapçalar el rànquing dels abjectes. «Serà un plaer creuar-me amb els socialistes catalans quan surti d’aquí i veure si aguanten les nostres mirades», va advertir Junqueras des de la presó. Això de la mirada és una altra de les seves obsessions. Sembla que no tots els mortals són dignes de contemplar un ésser tan pur.

Però els fets són tossuts. L’atziac 2017, tant el PSC com el PSOE eren a l’oposició. S’hauria de recordar que la trucada d’Iceta a Soraya Sáenz de Santamaría va ser clau perquè cessés la brutalitat policial de l’1-O i que va ser el mateix Iceta el primer a parlar dels indults. Són els socialistes els que, a la fi, han afavorit els indults i els que proposen reemplaçar el delicte de sedició pel de desordres públics agreujats.

Van ser els jutges els que van condemnar els líders del procés i, per molt que Junqueras afirmi que els socialistes es «van escorxar les mans aplaudint el seu empresonament», res corrobora aquesta tesi i és públic que més d’un polític del PSC el va visitar a la presó. Des de l’alcalde Balmón al senador Poveda o a l’expresident Montilla. Sens dubte, aquest menyspreu exhibit té molt d’estratègia política. Però així, mirant-lo als ulls, s’ha de dir que és una estratègia funesta. Perquè és tant l’acarnissament, fins i tot tan ridícul, que sembla dominat per una cosa semblant al rancor, que també rima amb amor. I això dirigit al partit més votat –i creixent– de Catalunya. ¡Ves per on, el junquerisme!

■