Montull i la dona neguen l’ocultació de béns per eludir l’embargament
▶ L’acusació afirma que van camuflar el lloguer de tres habitatges de la propietat
Jordi Montull, condemnat pel saqueig del Palau de la Música i finançament il·legal de CDC, va tornar a trepitjar ahir els jutjats. Però, aquesta vegada, sota l’acusació d’haver ideat un pla, junt amb la seva dona, Mercè Mir, i la seva filla, Gemma Montull, per ocultar els lloguers de tres vivendes embargades, una suma que havia d’anar a parar en la seva totalitat a l’entitat cultural. Montull hi va ser conduït des de la presó de Brians (Sant Esteve de Sesrovires), on compleix condemna. Només va respondre una pregunta i va dir que no recordava si la seva filla era una de les inquilines; la seva dona, per la seva banda, va negar que la família ordís una maniobra per eludir el pagament de la indemnització. L’expresident de la institució, Fèlix Millet, que també compleix condemna al mateix centre penitenciari, declararà per aquesta causa la setmana vinent.
Aquesta és la segona causa que s’obre als exresponsables de la institució cultural per intentar eludir presumptament l’obligació d’indemnitzar el Palau de la Música: a Millet l’investiga un jutjat de Granollers per la desaparició de béns embargats a casa seva –un piano de cua i uns ullals d’ivori, entre d’altres– i Montull espera judici per ocultar els ingressos que cobrava pel lloguer d’una altra finca embargada. En aquest primer procediment contra Montull i la seva dona –condemnada també per lucrar-se amb l’espoli del Palau–, la fiscalia ha presentat ja el seu escrit d’acusació, en què els demana dos anys de presó per un delicte de frustració a l’execució.
Lloguers no computats
El mes de juliol passat, la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música va presentar una nova denúncia als jutjats després de constatar que els saquejadors de l’entitat cultural estaven ocultant, a més, a l’Audiència de Barcelona, encarregada d’executar la sentència, els ingressos que perceben pel lloguer de tres immobles embargats per la justícia. Aquesta és la causa per la qual ha hagut de comparèixer Montull i la seva dona (la seva filla Gemma no hi ha assistit per un error en la citació). Les fonts jurídiques consultades asseguren que aquest arrendament és de dues vivendes al Masnou, on viu un particular i Gemma Montull, i d’una vivenda a
Teià, on resideix un fill d’ella. Els lloguers fixats van dels 900 euros, al particular, a uns 500 euros als familiars. Quan va ser requerit, Montull va al·ludir que només cobrava una pensió de 2.000 euros i es va comprometre a pagar 500 euros cada mes.
La defensa de la família Montull assegura que tant l’Audiència de Barcelona com el Palau coneixien l’existència d’aquests lloguers i que es van firmar abans que la sentència pel saqueig fos ferma. En aquest sentit, va recalcar que també estaven declarats a Hisenda i que servien per pagar despeses, com ara impostos i obres. L’entitat cultural, però, afirma que desconeixia aquests lloguers i que un el va descobrir al procedir-se a la taxació de l’immoble embargat. Als contractes, que ara han quedat sense efecte, s’hi va posar una clàusula segons la qual l’inquilí tenia preferència per a la compra de la finca. És a dir, Gemma Montull i el seu fill.
■
La defensa assegura que tant l’Audiència com el Palau coneixien l’existència dels arrendaments
— Al seu parer, ¿quins són els actius més importants de Barcelona?
— És una ciutat molt acollidora i amb capacitat de treballar conjuntament. Aquests són els principals actius. I l’acord de renovació que s’ha aconseguit és un benefici mutu. No només agafem, sinó que volem construir de manera conjunta.
— ¿Es pot considerar que la fórmula publicoprivada en l’MWC és un cas d’èxit?
— Penso que ha sigut una fórmula molt exitosa. Quan vam arribar al principi érem només un esdeveniment. Era una ciutat amb molta infraestructura, accessible, amb hotels, bons transports... Llavors vam crear la fundació Mobile World Capital Barcelona, que s’ha convertit en una potent associació publicoprivada i que acaba de fer 10 anys. Com a llegat vam passar d’un compromís d’una setmana a tot l’any. La gent ve a Barcelona, la veu i vol tornar-hi.
— ¿Va ser difícil arribar al nou contracte que allarga l’associació fins al 2030 i més enllà?
— No. Va ser una negociació molt curta perquè sabíem que les dues parts volíem trobar un camí per continuar i arribar a un acord. Inicialment parlàvem sobre un termini i sempre ens preguntaven si es renovaria, què es faria després de la data establerta com a límit... I finalment vam tancar un acord que té un termini, però que també es pot estendre automàticament per sempre. I mentre sigui beneficiós per a les dues parts es podrà continuar, però també es dona l’oportunitat de poder dir que no es continua.
— Però ¿serà el 2030 un límit?
— És només l’inici d’un nou termini i després es pot renovar cada any de manera automàtica llevat que una de les parts digui que no vol continuar.
— ¿I què pensa que pot passar?
—Penso que, mentre les dues parts vegin valor en la continuïtat, se seguirà.
— ¿Hauria sigut possible la solució aconseguida sense una col·laboració publicoprivada?
— No hauria sigut possible.
—¿I com funcionava fins a la creació de la fundació el 2012?
— Fins al 2012 érem només un client. Veníem aquí, llogàvem espais... No era dolent. Era com qualsevol altra fira o esdeveniment, però volíem fer més. Volíem passar de només una setmana a tot l’any. I vam trobar la manera de fer-ho.
— ¿Guanyaran pes altres indústries diferents del mòbil en l’MWC o ja ho estan fent?
— Sí, internet de les coses, big data, juntament amb la indústria manufacturera, transports i fintech.
veurem com el focus es desplaça cap a les activitats verticals.
I«Nosaltres no ho hem fet, però hem ajudat a crear una comunitat»
— Vostè ha dit que menys de la meitat dels assistents a l’MWC pertanyen a la indústria dels mòbils...
— Hi han entrat a formar part molts sectors (n’hem atret fins a un total de 14), incloent-hi el sector de l’educació, el dels transports, el financer, la indústria manufacturera, que està molt forta... La transformació digital que s’està produint arreu del món està dirigint el procés. Tothom necessita connectivitat intel·ligent...
— Però, en tot cas, continuem parlant del Mobile. ¿No han pensat a canviar-ne el nom?
— No és incorrecte. Aquesta va ser la base de tot, però la indústria dels mòbils actualment és menys del 50% dels que hi participen.
—¿I què em diu del canvi de nom?
— El vam fer: MWC, però ningú va captar el missatge [rialles]. No em preocupa com l’anomenin. A més, quan des de fora d’Espanya venen a la fira no diuen que van al Mobile o a l’MWC, sinó a Barcelona.
— ¿Quines van ser les principals lliçons que es poden extreure de la pandèmia?
— Des del punt de vista econòmic s’ha vist que tenir una estructura de negoci forta és important. I la capacitat de connectivitat intel·ligent. ¿Es pot imaginar el que hagués suposat la pandèmia fa 20 anys? Haurien sigut terribles les dificultats per la falta de mobilitat.
— ¿I què ha suposat aquesta crisi sanitària: canvis o ha accelerat processos per al Mobile i globalment?
— Per a l’MWC ha suposat que hem de confiar més en els nostres socis. GSMA és avui la meitat del que era abans de la pandèmia. Treballarem més amb la Fira per fer projectes i ens recolzarem més en els nostres socis per fer coses que abans fèiem en solitari. I, globalment, la pandèmia ha ressaltat la necessitat i la capacitat que estar connectat és encara més important, des del punt de vista de l’educació, els negocis, l’Administració... Abans era només trucar per telèfon i avui pots gestionar el negoci des dels dispositius mòbils...
— ¿Pensen organitzar més coses, com ja estan fent, al llarg de l’any?
— Sempre estic pensant en noves coses que es poden fer. Són coses que donin la possibilitat de continuar creixent conjuntament. Quan vam arribar per primera vegada el 2006 no hi havia gaire mentalitat emprenedora aquí, no hi havia una comunitat d’empreses emergents... L’economia era molt diferent. Nosaltres no ho hem fet però hem ajudat a crear una comunitat tecnològica i emprenedora, de software, d’empreses emergents i després s’aconsegueix que Cisco o Intel desembarquin aquí amb les seves inversions ¿Per què no Barcelona? ¿Per què no Catalunya? Però s’ha de ser cautelós i no donar-ho per descomptat. Hem treballat molt per arribar fins aquí i hem de continuar treballant per al futur.
■
— ¿Què ha passat des que fa vuit mesos es va designar Barcelona com a seu d’aquesta llegendària competició?
— Bastantes coses. S’està fent un esforç increïble. Francament, no he vist mai una velocitat semblant. Certament no seria així a Auckland. Hem definit el recorregut de la carrera. Hem establert els paràmetres d’on estarà el village, les pantalles gegants i fins i tot l’accés. Tot fet. Així que els components bàsics de l’esdeveniment ja són al seu lloc. I ara estem en la fase de creació en lloc de la planificació.
— És un gran esdeveniment.
— Ho és. I per això l’altra cosa que estem fent és buscar maneres d’involucrar Barcelona. Sempre ha sigut molt important. Treballar per involucrar més persones a més dels voluntaris, crear consciència del que és l’esdeveniment i mirar d’atraure la gent local de nou cap al mar. Sé que les platges estan plenes tot l’estiu, però no són necessàriament locals.
— La gent del carrer de Barcelona no sap gaire bé què és la Copa Amèrica.
— Crec que no hi ha dubte que no ho saben gaire. Per això un dels nostres compromisos, i certament crec que un dels nostres llegats pels quals serem jutjats, és que signifiqui una cosa especial per a Barcelona i la regió.
— ¿Quins són els beneficis per a una ciutat com Barcelona?
— La Copa Amèrica es converteix en un catalitzador d’obres molt importants. Molt del que està passant al passeig marítim finalment hauria passat, això és cert. El mateix amb la reubicació de transbordadors, el tipus d’urbanització del Port Vell, espais verds, diferents estructures que s’hi estan construint, restaurants, etc... Però tot s’accelera i estarà acabat l’any 2024, en comptes del 2028 o el 2030. És una de les coses invisibles que sempre passen. I de fet, si ho penses bé, el cost d’ara de tot això, quan mires les xifres de la inflació en l’actualitat, si haguessis d’acabar-los en cinc anys, no en dos anys, hauria sigut enormement més car, és evident. Podria argumentar per tant que la inversió de les administracions està més que compensada només pel diferencial en la inflació. Ja ha passat a Auckland tres vegades.
— ¿Què més?
— Número dos, tenim els obvis beneficis del turisme. Sabem que aquesta ciutat està bastant saturada de turistes tot l’any. No obstant, hi ha un tipus de turista que vindrà a la Copa Amèrica. No seran dels que agafen un vol de Ryanair per 15 euros des de Manchester per a un comiat de solter i que fan una estada màxima de turisme de dos a tres dies. El turista de la Copa Amèrica es queda dues o tres setmanes. És
«El turista de la Copa Amèrica no ve dos o tres dies, sinó que es queda dues o tres setmanes»
un tipus de turista bastant diferent. I després hi ha un tercer element, que és l’impacte dels equips. Cada un té entre 300 i 350 persones si inclous les famílies que els acompanyen i que es queden molts mesos, que lloguen pisos i van a restaurants.
— ¿Podria posar una xifra?
— Sempre es fan estudis sobre l’impacte econòmic, però ja saps que pots fer tres estudis i tots sortir completament diferents, de manera que sempre soc una mica escèptic sobre això, ja que estarà fet depenent de si al tipus li agrada la Copa Amèrica o no. Així que prefereixo centrar-me en els factors no monetaris.
— ¿I estaria d’acord amb la seva percepció que aquesta és una competició molt elitista?
— En certa manera, absolutament. És una percepció construïda al llarg de 170 anys. Així que no ho canviarem en 10 minuts. Però el que mirem de fer és una integració vertical: impulsem jocs en e-Sports per a nois i noies, impulsem la diversitat amb la Copa Amèrica femenina, una Copa Amèrica juvenil... En termes de sostenibilitat, el nostre projecte principal és l’hidrogen. Només veuràs barcos d’hidrogen. Així que, sí, d’una banda, ho és, però al llarg dels anys a Nova Zelanda hem fet un bon treball per fer caure aquesta percepció. I és que hi ha moltes coses a sota per valorar i esperem deixar un llegat positiu que repercuteixi en el futur.
—¿Què li sembla la zona de competició?
— És una zona de competició única. Vull remarcar, perquè és molt important, que l’espectacle serà gratuït, i aquí torno a la teva pregunta sobre l’elitisme. Tot ha de ser gratuït. Hi haurà grans pantalles, comentaris en les tres llengües, exhibicions... Seria erroni fer pagar per veure les carreres. Va totalment en contra de la nostra filosofia i de Barcelona. I el que és únic, com deia, és que la competició se celebrarà molt a prop de la costa. A 200 metres de la platja ja és profund. Pots anar a la platja, prendre una cervesa i veure la carrera. No necessites tenir un barco i acostar-te per veure alguna cosa com ha passat en altres llocs.
— ¿I és divertit de veure?
— Si ets totalment nou en aquest esport pots quedar-te una mica en blanc, és veritat. Crec que necessites comentaris en directe, que els produirem en tres llengües, perquè la gent entengui què passa i amb ajuda de les grans pantalles. Aquestes grans pantalles amb gràfics explicatius es col·locaran sobre la platja perquè es pugui seguir el que passa. Mirarem de fer-ho el més comprensible possible. Hi ha nombrosos elements per observar en una Copa Amèrica, molts, ja se n’adonaran. Per televisió esperem saltar dels 900 als 1.400 milions de teleespectadors. Creixerem molt.
■