Sobre una intervenció artística al Mies van der Rohe de Montjuïc

Dimarts al migdia es va presentar a Barcelona, al pavelló Mies van der Rohe, una intervenció artística, a càrrec d’arquitectes polonesos i biòlegs catalans, consistent a repoblar amb nenúfars blancs l’estany annex. De fet, els dissenyadors de l’edifici, Ludwig Mies van der Rohe i la (de vegades) injustament oblidada Lilly Reich, van projectar l’edifici estendard d’Alemanya per a l’Exposició Universal del 1929 amb un llac artificial rectangular, un mirall curull de plantes aquàtiques, com ho testifiquen les fotografies de l’època, amb els seus canotiers i para-sols. En el procés, la instal·lació ha recuperat un dels últims nenúfars silvestres de Catalunya, procedent del delta de l’Ebre, així com insectes autòctons, segons la tendència del paisatgisme urbà: la creació de petits microclimes.

A punt d’acabar la cimera del clima de Sharm al-Sheikh amb més pena que glòria, la recuperació vegetal de l’estany de Montjuïc sembla, en efecte, una gota ínfima a l’oceà de la catàstrofe ecològica, però, d’alguna manera, infon esperança aquesta tornada a les petites coses. Potser és el que ens queda ara, quan el món sembla aguantar-se amb agulles, quan els pals amb prou feines aguanten el rafal, i cauen míssils de no se sap on: cultivar el petit jardí, real o metafòric, i cuidar les relacions pròximes. Els nenúfars, a més, constitueixen un símbol peculiar:

Olga Merino és periodista i escriptora les flors s’obren confiades a l’aigua estancada i són capaces de subsistir al llot més verinós. La vida s’obstina a continuar sent vida fins i tot als pitjors llocs.

ELS DIES DE GIVERNY

És impossible parlar de nenúfars sense pensar en Claude Monet (1840-1926), el més impressionista dels impressionistes, que va començar a cultivar-ne en un estany de casa seva, a Giverny, a Normandia, sent ja septuagenari (dilluns, per cert, hauria complert 182 anys).

No va pintar altra cosa fins als seus últims dies. Una vegada i una altra, obsessionat pels canvis de forma i color. Blau radiant, rosa, porpra, lila, blanc... Quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, Monet feia lliscar el pinzell sobre la tela escoltant el fragor dels obusos. «Si aquests bàrbars m’han de matar, que ho facin enmig de les meves teles, davant del treball de tota la meva vida». En realitat, els vuit quadros enormes que es custodien al Museu de l’Orangerie, a París, semblen el camp de batalla, sense marc ni cap horitzó, sense temps ni espai, només aigua i aire, i els nenúfars oberts com soldats en l’esplendor de la joventut, dessagnant-se en el fang de les trinxeres. Monet patia mentre pintava; no era l’artista aliè a la seva torre d’ivori, sinó que es lamentava per ser massa vell per al combat. Però, tot i així, va seguir treballant, malgrat les cataractes. Buscava la bellesa. Cultivava el seu petit jardí.

■