El junquerisme desacomplexat
La seva praxi es basa en el fet que el projecte polític independentista només pot reeixir si el partit es mimetitza amb la societat
En l’àmbit del republicanisme existeix prou consens al voltant de les figures de Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós com a forjadors de l’actual Esquerra. Artífexs, ambdós, de fer transitar una ERC residual i crossa del pujolisme cap a una organització esquerrana defensora d’un patriotisme més social que no pas identitari, com a fórmula per enterrar l’exili interior a què s’havia condemnat el republicanisme des de la Transició. En definitiva, normalitzar l’independentisme en el marc d’unes classes populars catalanes tan heterogènies com colonitzades políticament per CiU i el PSC, fundadors de la Catalunya autonòmica. Efectivament, la presència independentista en els governs dels presidents Maragall i Montilla havien permès normalitzar la marca independentisme, fins aleshores desconeguda en amplis sectors de la nostra societat o associada a radicalisme. Que ERC hagués fet presidents dos líders socialistes responia a una convicció, mantinguda fins avui, sustentada en la idea que allò prioritari rau saber construir sempre l’escenari més rendible per avançar en l’objectiu sobiranista. Un ADN estratègic que no s’esvaí arran de l’aterratge el 2011 d’Oriol Junqueras, persona aliena a l’organització en qui Joan Puigcercós, en un exercici tan generós com intel·ligent, diposità la responsabilitat de superar la crisi producte del posicionament contrari a l’Estatut, arran del pacte entre CiU i Rodríguez Zapatero per retallar-lo. I ERC perseverà: rescatà Artur Mas, que havia recuperat la presidència amb l’abstenció de Quim Nadal i el suport pressupostari d’Alicia Sánchez Camacho, per tal de forçar el postpujolisme a contribuir a plantar la llavor del procés.
La rendible obra política de Junqueras, plenament identificat ja amb el concepte de l’esquerra nacional arran de l’experiència com a alcalde de la ciutat amb menys renda del Baix Llobregat, va estendre encara més una praxi coneguda com a junquerisme, evolució de la impulsada per Carod-Puigcercós que, sense deixar de perseguir sempre els escenaris més favorables a l’acumulació de forces (investidura de Carles Puigdemont i Quim Torra), es basa en el principi que el projecte polític independentista només pot reeixir si el partit es mimetitza amb la societat.
En definitiva, voluntat de superar prejudicis i sectarismes. Exercici imprescindible a les portes del nou cicle electoral, quan republicans i socialistes resten condemnats a competir per dilucidar qui acaba liderant el país. Una topada inevitable atenent els suports que tenen entre les heterogènies classes populars catalanes. Una Esquerra Republicana que es reivindica com a pal de paller de l’esquerra nacional, que gaudeix com cap altra d’una implantació homogènia arreu del país, vencedora en les eleccions municipals i situada al capdavant de la Generalitat versus un PSC majoritari a l’àrea metropolitana barcelonina, amb aspiracions plausibles a la presidència i falcat pel Govern espanyol. En definitiva, un escenari que, en l’actual procés de mutació del procés cap a la conquesta d’una resolució pactada del conflicte Catalunya-Espanya, presenciarà una pugna acarnissada per dominar la centralitat de l’escaquer polític.
Certament, malgrat haver aconseguit obrir la murada del Codi Penal, el camí per al republicanisme serà tan costerut com imprevisible és el comportament de la resta de formacions independentistes, atrinxerades en el negacionisme del diàleg per part de la CUP o en l’interès de Junts de muscular-se a costa d’ERC més que no pas d’ampliar el perímetre de l’independentisme, per la qual cosa continuarà desplegant un demagògic relat basat en una presumpta traïció al mandat de l’1-O, mentre que es permeten fer Núria Marín presidenta de la Diputació de Barcelona o es desentenen del projecte de pressupost confegit per l’exconseller Jaume Giró.
Amb tot, el camí cap a l’hegemonia republicana hauria de continuar alimentant-se tant de l’abnegació i maduresa dels seus afiliats, impulsors d’un front ampli resultat de la suma de persones i col·lectius provinents d’altres tradicions polítiques, com de la seva capacitat per enriquir i fer evolucionar el junquerisme.
Dit en altres paraules, fer entendre que, en moments de desassossec, per guanyar majories socials i conquerir l’autodeterminació, l’enfrontament democràtic amb la resta de forces progressistes (i també amb el PSC!) és tan ineludible com ho és la col·laboració.
Sense pors ni dogmatismes.
■
Joan Tardà és exdiputat d’ERC.