Xeic al futbol

invertit en clubs europeus, en hotels i immobiliàries, en ports esportius i en tota mena de negocis. A la ciutat de Màlaga projecten un controvertit gratacel al port que podria canviar per sempre la fisonomia de la badia. Al-Thani, aquest Al-Thani, és el tercer fill del seu pare i el segon de la segona dona del seu pare.

Ell mateix té un petit harem, com correspon als del seu credo, li agrada vestir-se a l’estil occidental i de tant en tant viatja en missió oficial a algun país al qual li promet abundants inversions. Generalment compleix. Li posen catifa vermella. Li besen la mà. El porten a palau. Afalacs si el moro és ric. Una forma més de racisme. D’hipocresia.

A Espanya hi va anar al maig i al Rei i a Sánchez i a tots els que va voler veure i menjar-los l’orella els va parlar de gairebé 5.000 milions d’inversió i gas i petroli i hidrocarburs. Posseeix, sobretot, formació militar, en un país que controla amb mà dura i en què oficialment no hi ha atur. On es paguen sous d’esclavitud però on una reduïda població nativa i afecta no és que nedi en l’abundància, és que s’hi ofega.

Doha és la meca dels nourics, i dels vells, el súmmum del disseny, el ciment, els marbres i les baranes d’or. Distopia del sistema. Paradisos no ja del petroli, també dels fons d’inversió. Centres financers. Al-Thani s’afanya a relacionar-se, està millorant les seves capacitats idiomàtiques; vol fer bascular cap a la península Aràbiga el centre del món, l’atenció mediàtica.

El nostre protagonista va voler suavitzar un xic les dures condicions laborals, no vol dir que demanés consell a Comissions Obreres, però va intentar canviar la norma segons la qual un obrer no pot canviar de feina sense permís del patró. No sembla que la seva intenció fos forassenyada ni que s’hagi canviat. Al cap i a la fi, ell és el patró, el conducator, el líder, el cap, el ric, el xeic. Xeic al futbol.

■