5 claus per entendre els acords
La cimera omet com arribar a l’objectiu dels 1,5 graus, el «llindar de seguretat»
Només cinc països han augmentat les seves retallades d’emissions contaminants
La crisi energètica, la pressió del ‘lobby’ del petroli, el gas i el carbó i els últims informes científics sobre l’evolució del caos climàtic arreu del món han marcat el discurs de la cimera del clima egípcia de Sharm al-Sheikh, una cita que va acabar ahir després de la firma d’un pacte ple de clarobscurs.
Sharm al-Sheikh ha firmat un acord ple de clarobscurs. Després de més de dues setmanes de negociacions i un debat contra rellotge, la cimera del clima d’Egipte ha aconseguit posar en marxa el primer fons per ajudar les grans víctimes del caos climàtic, però ha fracassat en el camí d’aconseguir polítiques cada vegada més ambicioses per esquivar la catàstrofe climàtica global. Els dos desenllaços es poden explicar, en gran part, pel context geopolític en el qual ha tingut lloc el debat d’aquests dies. La crisi energètica, la pressió del lobby del petroli, el gas i el carbó, així com els resultats dels últims informes científics sobre el futur del planeta, han marcat el discurs de la cimera egípcia.
Aquestes són cinc claus per entendre per què s’ha acordat el que s’ha acordat. O almenys per entendre el context que podrien haver marcat la firma d’aquest compromís.
1
La pressió del sud global. Feia anys que no se celebrava una cimera del clima a l’Àfrica i feia encara més temps que la trobada diplomàtica per discutir sobre les mesures per fer front a la crisi climàtica no tenia lloc en algun punt del sud global. I és justament per això que, des del principi, Sharm al-Sheikh es va presentar com el fòrum per enaltir les reivindicacions del sud global. Durant la inauguració, de fet, la presidència egípcia va destacar que el seu gran objectiu era protegir els més vulnerables del caos climàtic. Per això aquest ha sigut un dels temes més destacats en les negociacions de la cimera i una de les línies vermelles que molts països van plantejar per firmar l’acord.
2
El (fallit) llegat de Glasgow. La cimera de Sharm al-Sheikh té lloc un any després de la trobada de Glasgow. El pacte escocès va aconseguir arrencar la promesa unànime dels països per «augmentar la seva ambició climàtica», revisar les seves polítiques ambientals i reforçar encara més els seus plans de retallades d’emissions de cara a aquest any. Aquest és el llegat de Glasgow que tots esperaven veure materialitzat a Sharm al-Sheikh. Però arribats a la cita egípcia, aquest compromís ha quedat pràcticament en res. Segons l’últim balanç de la plataforma Climate Action Tracker, només una trentena de països han presentat un nou pla aquest any. Entre aquests, únicament cinc han augmentat les seves retallades d’emissions. La promesa de Glasgow ha fracassat a Sharm al-Sheikh.
3
La crisi energètica. ¿Però per quin motiu els països no han complert el compromís a què es va arribar a Glasgow? En gran part, aquesta promesa fallida és un efecte col·lateral de la complicada situació geopolítica actual, la crisi energètica i la inflació de caràcter global. En aquest context s’ha fet particularment complicat per als països haver de defensar retallades addicionals d’emissions, així com presentar nous plans per deixar enrere el petroli, el gas i el carbó. Sobretot en un moment en què, a causa de les creixents tensions derivades de la guerra d’Ucraïna, l’aixeta del gas rus s’ha tancat i molts països occidentals s’han quedat sense una font d’energia important en un moment en què, a més, la seva transició cap a les renovables no estava suficientment avançada per suplir les necessitats energètiques.
4
El ‘lobby’ dels combustibles fòssils. Una de les grans polèmiques sobre el pacte de Sharm alSheikh és el descafeïnat missatge sobre el futur dels combustibles fòssils. El text final de l’acord només esmenta la necessitat de «reduir» les explotacions de carbó i els «subsidis ineficients» al petroli, al carbó i al gas. Es tracta de la mateixa menció que es va fer en l’acord de Glasgow i que, aquest any, molts esperaven veure reforçada. Però després d’un llarg debat, el missatge continua sent el mateix. En part, per la pressió dels grans productors i consumidors del globus. Com Rússia, la Xina i l’Aràbia Saudita. Aquest any, a més, s’estima que el lobby dels combustibles fòssils va enviar més de 600 delegats a Sharm alSheikh. No està clar fins a quin punt els lobbistes han pogut influir en les negociacions, però sí que és evident que la seva mera presència podria haver marcat el rumb de les converses.
5
L’advertència científica. El gran element que ha marcat des del principi la cimera de Sharm al-Sheikh, i que durant la inauguració de l’esdeveniment va acaparar discursos grandiloqüents, és l’objectiu dels 1,5 graus. Es tracta del «llindar de seguretat» en el qual, segons explica la comunitat científica, s’hauria de limitar l’augment global de les temperatures. Per aconseguir-ho, les emissions haurien d’arribar al seu pic abans del 2025 i després caure pràcticament a la meitat abans d’arribar al 2030. L’acord final de Sharm al-Sheikh esbossa el compromís dels 1,5 graus però omet totes les mencions sobre com aconseguirlo. Europa va amenaçar d’anarse’n sense firmar el pacte si no es garantia la meta dels 1,5 graus però, després d’una agònica nit de negociacions, va afirmar que havia hagut de donar el braç a torçar i acceptar que, com a mínim, el pacte no suposés un retrocés.
■