Els castells tornen a tocar el cel després de la pandèmia
El coronavirus gairebé se’ls carrega, però els castells han renascut de les cendres i tornen a apuntar al cel amb ímpetu. La majoria de colles tanquen la temporada amb aires de recuperació, tot i que algunes formacions segueixen patint les conseqüències d
Encara queden unes quantes actuacions, però la Diada dels Minyons de Terrassa d’aquest cap de setmana marca tradicionalment el final del curs casteller. I és el moment de fer balanç de la primera temporada després de la pandèmia del coronavirus.
Després de dos anys aturades, la majoria de colles va veure com molts dels seus ja no tornaven als assajos. Una disminució de massa social que va marcar l’inici de temporada. Es respirava escepticisme. I, a més, es va començar al ralentí. Tanmateix, a poc a poc van anar agafant ritme i al final les colles més importants van rendir a un nivell excepcional. «A les grans cites –Sant Fèlix, Santa Úrsula, Concurs i Tots Sants– hi hem arribat amb grans castells. I això ha despertat la il·lusió i les ganes de la resta», assegura Francesc Benet, cap de colla dels Castellers de Vilafranca.
Un punt d’inflexió important de la temporada va ser a finals de setembre i inicis d’octubre, quan el Concurs de Castells de Tarragona, després de quatre anys sense celebrar-se –el 2020 es va anul·lar a causa de la pandèmia de la covid–, va impulsar la competitivitat. S’hi van imposar els Castellers de Vilafranca (van descarregar el 3 de 10 amb folre i manilles, el 5 de 9 amb folre i van coronar el 4 de 9 net) i, després d’aquella jornada, la temporada va agafar ritme i intensitat fins a arribar al seu tram final, que es recordarà pel pilar de nou amb folre, manilles i puntals que Vilafranca va carregar a Tots Sants, el primer de la història.
Tres nivells
Joan Ibarra, president de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, resumeix la temporada en tres velocitats diferents. D’una banda, les colles punteres (Vilafranca i les dues de Valls) que, gràcies a la seva gran massa social, han recuperat el nivell prepandèmia. El segon nivell seria el de la classe mitjana, les agrupacions que feien castells de set, vuit i nou pisos –algunes fins i tot algun de gamma extra–, però que, amb excepcions destacables com els Moixiganguers d’Igualada, no han tingut cap altre remei que rebaixar els seus objectius. Capgrossos de Mataró i Castellers de Sants, per exemple, han tancat el curs celebrant les primeres construccions de nou pisos de la temporada, quan abans de l’aturada era el seu hàbitat natural.
Finalment, el tercer nivell és el de les agrupacions més humils. Moltes de les colles es van crear una dècada enrere, en el moment àlgid del fenomen casteller, en localitats amb poc arrelament. I ara no disposen de prou efectius. Aquest any algunes fins i tot van estar a un pas de desaparèixer. Han sigut uns mesos durs.
A curt i mitjà termini, tot apunta que els castells es viuran amb incertesa. Durant l’última dècada, s’han aconseguit construccions que semblaven, d’entrada, impossibles, però ja abans de la pandèmia es vivia un lent declivi, a causa d’una cada vegada menor afluència d’integrants a les colles i a les places, així com un descens en el nivell de construccions. I després de la frenada de la pandèmia, aquesta tendència s’ha mantingut i hipoteca el futur d’aquesta tradició centenària.
Les històriques
No és el cas de les colles històriques del camp de Tarragona, com Vilafranca i les dues de Valls. «Allà és més fàcil mantenir-se perquè forma part de la litúrgia i del dia a dia», assegura Joan Ibarra, que no només és president de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, sinó també membre de la Colla Vella dels Xiquets de Valls. El problema es viurà entre les agrupacions més novelles, que aquesta temporada ja ho han passat malament. «Algunes no podran continuar l’any vinent», admet.
La falta d’efectius i la sostenibilitat econòmica –l’alça de preus també s’acarnissa amb les colles– són dues espases de Dàmocles que són allà, amenaçant-les directament. Des de la Coordinadora insisteixen a fer pedagogia en aquest últim punt.
Perquè no es pot reflexionar sobre el futur a partir dels castells extrems, com el pilar de nou que va coronar Vilafranca a Tots Sants i que va copar les portades. La situació que s’acosta té moltes derivades. «Aquesta eufòria emmascara problemes reals, com el relleu generacional. Cada vegada costa més trobar persones que vulguin posar-se al capdavant d’una colla», explica Francesc Benet, cap de colla dels Castellers de Vilafranca.
Casc i protectors
Sobre la prevenció, se seguirà treballant en la mateixa línia. La implantació del casc i dels protectors bucals entre els més petits ha reduït molt les lesions. I, a més d’això, a la Coordinadora volen reforçar aspectes com la cobertura mediàtica i el potencial internacional.
Quant als castells, entre les grans colles no s’atreveixen a posar límits. ¿Cinc de nou amb folre? ¿Dos de deu amb folre, manilles i puntals? ¿On és el límit? Construccions que anys enrere es consideraven irrealitzables, com la torre de vuit neta, ja són una realitat. «El món casteller ens ha ensenyat que, quan alguna cosa es creia impossible, s’ha acabat fent. Jo ja no m’atreveixo a dir que alguna cosa és impossible de fer», conclou Joan Ibarra.
■