La BCN colonitzada pel formigó

Entre els anys 50 i 70 el paisatge urbà va canviar radicalment. Hi va tenir molt a veure l’arquitectura brutalista, sovint menyspreada i invisibilitzada, però

Barcelona és una ciutat modernista. Ningú dubta d’aquesta afirmació i el paisatge, almenys al centre de la ciutat, corrobora la sentència. Però Barcelona també és una ciutat brutalista. Un tipus d’arquitectura tradicionalment no tan apreciat, però que mereix una segona oportunitat: «Recull un període que ha marcat bastant a fons la ciutat on vivim; per tant, val la pena almenys entendre’l», defensa Paolo Sustersic, doctor en arquitectura.

Són brutalistes els polígons Canyelles i Montbau, el Walden7, la Casa Meridiana i la Fullà, l’edifici Atalaya, la central tèrmica del Besòs, la Torre Colom i la Torre Urquinaona, el Museu Etnològic i la Fundació Miró, l’Hospital oncològic Duran i Reynals, les esglésies de Santa Cecília i Santa Maria de Sales, el Camp Nou i les piscines Sant Jordi, i la UAB. N’hi ha més, el llistat és llarg. Com hem dit, Barcelona a més de modernista és brutalista.

El període en qüestió en què es van aixecar tots aquests edificis i molts altres és el del desarrollismo, que a la ciutat va coincidir amb l’alcaldia de José María Porcioles, entre els anys 1953 i 1975; i que en dues dècades va transformar el paisatge urbà com a conseqüència dels canvis en la producció econòmica, de les migracions del camp a la ciutat i de les noves necessitats socials. Vivendes, infraestructures, equipaments i espai públic construïts segons el cànon estètic del moment: el brutalisme. Moviment modern que, resumit superficialment, advocava per no amagar res, per mostrar l’estructura i la materialitat de les construccions, per utilitzar sobretot formigó i maó, i per apel·lar a la idea de la massivitat i de la pesadesa. I qui defensa la seva revalorització és Sustersic al llibre Barcelona brutalista y tardomoderna (Ajuntament de Barcelona i Àmbit).

L’estigma de la lletjor

Cal destacar primer que les transformacions no es van realitzar a escala local, sinó a escala metropolitana i que molt del que es va fer es va pervertir amb les rehabilitacions dels anys 80. Més coses: és un tipus d’arquitectura que no

encara molt present a la ciutat. Els polígons Canyelles i Montbau, el Walden-7, la Casa Meridiana, l’edifici Atalaya i la Torre Colom en són alguns exemples.

sempre es va practicar amb tots els mitjans econòmics necessaris ni amb tot el temps que requeria, que en molts casos va quedar a mitges per les limitacions de la planificació urbana, i que va arribar a patir els estralls de l’especulació. «Moltes constructores van fer molts diners en molt poc temps», apunta Sustersic. També arrossega l’estigma de la lletjor, ¿ho és? «Els judicis estètics sempre són qüestionables».

Però hi ha motius per a aquesta opinió: «D’una banda, el brutalisme va utilitzar materials considerats bastant durs, que poden transmetre avorriment i crear un entorn que és tot el contrari del que es pot considerar agradable per viure. D’altra banda, s’ha interpretat com una arquitectura lletja en relació, sobretot, amb els conjunts residencials». És a dir, els polígons de vivendes. En aquests, es va optar per la introducció de l’estètica de la repetició de les formes –els blocs lineals, per exemple–, que fan sensació de seriositat i de certa despersonalització cosa que no ha ajudat a la seva percepció estètica.

Llegat arquitectònic

Tot i així, el brutalisme té valors a considerar: «S’utilitzaven materials econòmics, però hi havia la voluntat de dotar-los d’una certa expressivitat, noblesa i interès visual. Cal mirar-los com edificis que intenten constituir referents visuals. De fet, molts encara els reconeixem d’una manera clara dins de la ciutat, no han perdut aquesta vigència, tot i que ens resulten una mica difícils de digerir per les seves formes bastant contundents». Allà hi ha, per exemple, la Torre de Colom, qüestionable (o no) estèticament, però un edifici que des del mar marca un punt de referència important de Barcelona. I n’hi ha més: «Existia la idea d’experimentar, de no reproduir la ciutat existent, sinó inventar altres formes de ciutat».

Sustersic no dubta de la necessitat de protegir algunes d’aquestes construccions: «Haurien de ser considerades patrimoni arquitectònic». Poques ho són: els menjadors de la SEAT, el Grup Residencial Escorial i l’Edifici Seida, entre altres. Però és qüestió de temps: «Ara ja han passat aproximadament 50 anys i aquesta distància permet mirar aquesta arquitectura amb ulls una mica diferents». De fet, el Docomomo –organització internacional creada amb l’objectiu d’inventariar, divulgar i protegir el patrimoni arquitectònic del moviment modern– ha ampliat el seu llistat a protegir fins a l’any 1975. Però això no ha impedit que hagin desaparegut exemples de brutalisme com l’edifici Muebles La Favorita, el restaurant Porta Coeli i l’exemple que més dol a Sustersic: els aularis de l’antiga Facultat de Geografia i Història.

■

El moviment advocava per no amagar res, per mostrar la matèria de la construcció