L’Equador tanca una tradició al guanyar l’amfitrió (0-2)
nim al-Muftah, un influencer local que pateix una síndrome rara que el va fer néixer sense cames. Entre els dos armes un diàleg que insisteix sobre els mateixos punts: «Amb tolerància i respecte podem viure junts». Qatar dient-li al món com de moderna i tolerant és, reforçant el missatge que havia defensat amb ferocitat el president de la FIFA, Gianni Infantino, tot just 24 hores abans, quan va dir que se sentia «qatarià, gai, àrab, discapacitat, treballador migrant» i, només després que li preguntessin expressament per la seva omissió, també «dona».
Unitat mundial
El diàleg de blanqueig d’aquesta Copa del Món el trenca, conforme al guió previst, la cantant Dana al-Fardan, una de les personalitats més conegudes de Qatar, que amb la seva música dona pas a la part més folklòrica de la cerimònia d’inauguració.
Tota ella està destinada a un concepte unitari i de llegat. Onegen totes les banderes dels competidors en aquest Mundial, mentre sona per megafonia un remix complicat de digerir amb càntics clàssics de diferents països: «Yo soy español», «Allez les bleus,
«Canta y no llores»...
Després arriba el moment de rememorar el llegat del Mundial i a incorporar amb naturalitat el de Qatar a una llista que ja va per 22 edicions. No desentona, certament, si es recorda que l’anterior es va disputar a Rússia. Apareixen totes les mascotes dels Mundials, inclòs el Naranjito, mentre sonen himnes d’anteriors edicions, com La Copa de la vida de Ricky Martin i el Waka Waka de Shakira.
Tamim bin Hamad al-Thani, l’emir de Qatar, agafa el relleu amb el discurs final. Insisteix que «el futbol uneix països i comunitats». «Gent de diferents països, llocs i orientacions junts al mateix lloc». Un dictador de l’Orient Mitjà acceptant l’existència de diferents «orientacions» no era el que un esperava sentir en un escenari com aquest. Potser aquest Mundial, amb totes les seves vergonyes, sí que podrà servir per a alguna cosa. Ja que ja és imparable la seva celebració i l’espectacle del futbol ha arrencat, donem-nos la llicència de comprovar-ho.
■
L’amfitrió mai havia perdut en la jornada inaugural i aquesta tradició històrica es va trencar al Mundial més diferent de tots els que s’han celebrat. Qatar, però, va sucumbir a la seva pròpia debilitat. Va treure un zero en tot: en rematades i en córners.
El vertigen dels protagonistes va ser clarament perceptible. En tres minuts ja s’havien produït dues morrades astutes i un gol amb una mala sortida de la meta Al-Sheeb, un horrible desallotjament fallit seu, una mala xilena de Torres i un precís cop de cap d’Enner Valencia. Perquè tot fos dolent, fins i tot el gol va ser il·legal. I el VAR que el va anul·lar, també. La promesa de celeritat dels àrbitres es va veure vana. Més de dos minuts van transcórrer fins que Daniele Orsato va tornar la pilota a l’àrea.
València, que va anotar els tres gols de la nit, com havia anotat els tres de l’Equador el 2014, va dinamitar aviat les il·lusions de Qatar, amb un calamitós porter, i una defensa de cinc i un futbol tan arcaic que ja pot anunciar-se la seva immediata eliminació que va crear espais més que tancar-los.
Va pintar tan mala nit per a l’orgullosa idiosincràsia local, que l’estadi es va buidar després del descans. Les túniques blanques de l’afició qatariana, escampada per tots els sectors, van començar a desaparèixer després del descans. El vermell dels seients va denunciar la seva deserció.
■