El fracàs del futur
Hem assistit, de nou, a una representació teatral de les cimeres del clima que ja sabem de memòria. Els primers dies ens van oferir la coneguda –i molt justificada– indignació amb les fotos de jets privats volant cap al lloc de reunió. Allà, en un enclavament turístic les platges del qual seran devorades en les pròximes dècades per un mar en ascens, es van concentrar desenes de milers de persones. Això, que ja per si mateix és un exercici d’insostenibilitat rampant, va comptar amb moments del tot absurds, com quan l’aplicació mòbil de la COP27 va enviar al telèfon dels assistents la proposta d’excursions el mateix dia, amb avió, a Luxor i el Caire.
Hem comprovat que la delegació de les empreses de combustibles fòssils sobrepassava els 600 representants, una cosa que s’ha normalitzat en una reunió que sembla, més que l’epicentre de la governança climàtica mundial, un caòtic festival de música, tal com la definia la periodista Valentina Raffio. L’únic ressenyable dels dies intermedis, en els quals de mica en mica es feia palpable la inquietud per no arribar a temps a un acord final, són les protestes en el si de la COP27. I llavors tot s’accelerava.
Hem viscut de nou, amb exasperació i desànim, el crescendo negociador en el qual es miraven de desembussar els punts conflictius. Any rere any es repeteixen, i poden sintetitzarse en dues qüestions fonamentals: qui té la culpa (i com pensa pagar la factura) i quins objectius de reducció d’emissions ens marquem (i com els implementem). A la COP27 hi ha hagut un tímid avanç en la primera, ja que per fi s’ha acordat crear un fons per ajudar els països més vulnerables a la crisi climàtica. Tanmateix, aquí s’acaben les bones notícies: el termini perquè comenci a funcionar s’allarga un any, i serà a Dubai, el 2023, quan es defineixi el mecanisme amb precisió. Això, és clar, si s’arriba a un acord.
Sobre el segon nus negociador, quant i com disminuir les emissions de gasos, estem igual que fa un any. Malgrat les evidències aclaparadores sobre la gravetat de l’impacte del canvi climàtic, que ja fa temps que van deixar de ser paràgrafs als informes de l’IPCC per convertirse en la realitat de milions de persones, no hi ha cap crida a la reducció dràstica de l’ús de combustibles fòssils. No hi ha intenció que les emissions toquin sostre el 2025 i el 2030 suposin la meitat del volum del 2010, una cosa imprescindible per poder mantenir viu l’objectiu de no superar un grau i mig d’escalfament.
¿Ha sigut una decepció la cimera de Sharm al-Sheikh? No, de cap manera. Ha interpretat un paper que lamentablement coneixem bé: el del retardisme climàtic. Fer veure que s’avança i fer només un minúscul pas. ¿Què passarà a Dubai? Encara no ho sabem. Però si s’aixeca el teló i el guió ens resulta familiar, estarem un pas més a prop de certificar el fracàs d’un futur més habitable i just.
■