Francesc Cambó, història d’un fracàs
L’historiador Borja de Riquer conclou tres dècades d’investigacions sobre la figura del líder de la Lliga amb una obra, ‘Francesc Cambó. L’últim retrat’, que acara la història oficial del personatge amb la realitat que revela la seva correspondència perso
Ni la imatge de Francesc Cambó que van crear els seus enemics ni la que ell mateix va reconfigurar en les seves memòries resisteixen la confrontació amb la torrencial documentació que ha tingut a les mans l’historiador Borja de Riquer al llarg de tres dècades i que desemboca al seu últim llibre, Francesc Cambó. L’últim retrat (Edicions 62 / Editorial Crítica), la que serà la biografia de referència sobre el català més influent de la primera meitat del segle XX. Després de treure petroli de milers de cartes, que sovint contradiuen la biografia oficial del personatge, De Riquer exposa les nombroses contradiccions del personatge que va viure la impossibilitat de ser «nacionalista català i governant espanyol, reformista i conservador», en «tots els seus matisos», sense «fer ni de fiscal, ni d’advocat defensor, ni de jutge».
CAMBÓ I FRANCO.
El suport de Francesc Cambó al bàndol rebel durant la Guerra Civil, del qual «s’avergonyia però no penedia», és l’aspecte que se li retreu més. Però en pocs casos com aquest és necessari no oblidar «tots els seus matisos». En les seves memòries, Cambó es justifica amb l’habitual argument que era necessari evitar la revolució que preparava el Front Popular.
Sí, ben aviat (el desembre de 1936) escrivia en diaris britànics que es tractava d’una lluita de «barbàrie contra civilització». Però el juliol de 1936, en la seva correspondència amb Joan Ventosa encara es felicitava que després de l’assassinat de Calvo Sotelo no s’hagués produït «una reacció violenta que hauria tingut greus i doloroses repercussions» i afirmava que seria positiu que el Front Popular durés al poder. «Seria molt pitjor una dictadura», afegia. I una militarada seria «extemporània, prematura i pertorbadora». Segons De Riquer, Cambó no només va optar conscientment pel mal menor sinó que li va poder la «ingenuïtat» i l’«allunyament de la realitat», que feia que els de la Lliga aspiressin a una Catalunya autònoma sota un benèvol virrei catalanoparlant... el general Emilio Mola.
LES FRACASSADES ‘OPERACIONS CAMBÓ’.
Els intents d’intervenció de Cambó en la política espanyola es compten per fracassos. A més del seu rebuig d’encapçalar el Consell de Ministres el 1922 per no renunciar al seu projecte catalanista, hi ha, considera De Riquer, dues grans operacions Cambó en les quals les seves ambicions descarrilen estrepitosament.Quan intenta aglutinar regionalismes diversos en una candidatura fallida en les eleccions de 1918 i quan el 1930 Cambó és vist per molts com l’home providencial que lideraria una transició tranquil·la, però renuncia no per un càncer com va deixar escrit sinó per les amenaces d’un cop si arribava a presidir el Consell de Ministres. A l’epíleg del llibre, De Riquer planteja que més enllà del fracàs personal, el de Cambó és un fracàs col·lectiu i que arriba fins avui. No simplement la frustració d’una determinada proposta catalanista» de «concòrdia» entre Catalunya i Espanya, sinó «un clar fracàs polític espanyol». «La por dels canvis, per raonables i necessaris que siguin, sembla que s’ha imposat sempre en la trista vida política espanyola. I així estem des de fa un segle», assenyala.
UN FINAL AMARGAT PER LES ACUSACIONS DE CORRUPCIÓ.
Saber crear un servei d’estudis i anàlisi pròpia, tenir visió de futur en les seves inversions i contactes internacionals va permetre a Cambó amassar una immensa fortuna, tot i que la seva gran operació, la Compañía Hispano Americana de Electricidad (CHADE), va requerir una altra habilitat, el suborn i la capacitat d’ocultar-ho.
La que va arribar a ser la cinquena companyia elèctrica del món va ser creada com a pantalla per evitar que els seus propietaris alemanys veiessin confiscades les seves inversions a l’exterior després de la Primera Guerra Mundial i va brindar a Cambó, com a president i maquinador de l’entramat d’enginyeria societària, un 1,5% dels milionaris beneficis anuals. Amb un domini total del mercat energètic argentí gràcies a un teixit de corrupció que va ser revelat després del cop militar de 1943 i objecte d’una investigació que va ser enterrada al cap d’un mes per ordre del coronel Perón, al qual l’empresa, apunta Riquer, va correspondre finançant la seva campanya presidencial de 1946.
Cambó era un patrici conservador i catòlic. Però d’un temps en què això solia implicar que s’apliqués el versicle evangèlic sobre la mà esquerra que no sap què fa la dreta. La «vida sentimental complicada» de Cambó mereix un capítol de la biografia de Riquer, en el qual de les «llegendes» sobre Cambó i les dones s’ha quedat només amb les que ha pogut documentar, i tot i així no són poques.
Dels amors amb cantants (Maria Gay i Maria Barrientos) als únics plans de casament seguint les convencions (Josefina Güell i López i Glòria Bulbena), a relacions sospitoses com les de Pilar Moraleda, dona del seu amic Gonzalo Arnús, o les que va mantenir amb les mares de les seves dues filles (Montserrat Ribera, de la no reconeguda Montserrat Girona Ribera, i Mercè Mallol, amb qui s’acabaria casant per garantir els drets a l’herència de la seva filla Helena Cambó, en qui va abocar tot el seu interès patern en els últims anys de la seva vida).
Tot i que no tot s’acaba aquí: una «anècdota molt dura» recollida al dietari de Joan Estelrich dibuixa Cambó com un Weinstein català: segons una dama austríaca, «li va proposar ser la seva amant, si volia que el seu marit prosperés; la negativa d’ella va determinar una persecució contra ell». A Estelrich, va escriure, no li va estranyar.
■
Els intents d’intervenció en la política espanyola es compten per fracassos