Després de la sentència del TSJC queda clar que a les cambres es pot debatre sobre qualsevol qüestió política que afecta els ciutadans, especialment sobre possibles reformes constitucionals En un Parlament s’hi pot parlar
El títol d’aquest article s’entén millor en llengua catalana, a l’utilitzar la paraula parlar per designar la comunicació verbal entre persones. Encara que pugui semblar increïble, aquest era en bona mesura l’objecte del procés que s’ha resolt amb sentència absolutòria als antics membres de la Mesa del Parlament. Després de la sentència de condemna del Tribunal Suprem, es va plantejar pels grups independentistes una iniciativa al Parlament per reafirmar la defensa del dret d’autodeterminació i per reprovar la monarquia.
La pregunta que s’havia de respondre en aquest procés davant el Tribunal Superior de Justícia és si la Mesa del Parlament havia de rebutjar la iniciativa, o bé el més lògic era donar-hi curs com a mera declaració retòrica sense un altre efecte que el purament simbòlic, com a contestació política a aquella sentència condemnatòria del Tribunal Suprem. Els jutges, per majoria, han estimat que la Mesa podia admetre, com va fer, aquesta proposta de resolució, per més que el seu contingut pogués alarmar molts dels que creuen fermament en la unitat d’Espanya.
Es basen per a això en jurisprudència consolidada del Tribunal Europeu de Drets Humans i del mateix Tribunal Constitucional, que avala aquest tipus de debats polítics en lliure exercici de la llibertat d’expressió. Com que amb aquesta resolució no s’estava donant inici a cap procés d’independència ni d’abolició de la monarquia, sinó que només s’insistia –una vegada més– en un desig polític, aquesta resolució no contravé els dictats del Tribunal Constitucional. En poques paraules, al Parlament s’hi pot parlar. Diferent seria, naturalment, que al Parlament s’iniciés un procés legislatiu de desconnexió o es proclamés la independència. Les dues coses han passat i són inconstitucionals, però la proposta de resolució discutida estava molt lluny d’una cosa així.
La sentència pot ser discutible en el pla jurídic, tot i que sembla inqüestionable que interpreta encertadament que el dret penal és l’última solució, la més extrema, per resoldre qualsevol problema, i per això li treu, per fi, el protagonisme que per desgràcia massa veus li han donat en temps recents. A més, tot i que ni era ni pot ser la seva intenció, la sentència suposa una desautorització política de tots aquells que veuen en la justícia espanyola un bloc monolític molt conservadorista.
Aquesta resolució no ha condemnat els independentistes. ¿Podria haver sigut diferent amb altres jutges? Potser, però poc importa això ara. És bo que es reconegui que en un col·lectiu hi ha diferents sensibilitats i que, per sobre de la ideologia de cadascú, poden interpretar correctament el dret, sense que les togues hagin de servir mai per amagar intencions purament polítiques. Aquesta sentència és una excel·lent notícia per a la imatge d’independència que sempre ha d’adornar els tribunals.
Més enllà d’això, aquest era un cas veritablement artificiós des del principi. Una lluita estrictament política que tristament s’havia portat als tribunals, una vegada més... Una batalla entre, d’una banda, els que continuaven jugant al simbolisme després d’haver renunciat a fer efectiva la independència per mitjans més o menys contundents i, d’altra banda, aquells que continuaven creient que, malgrat tot, ho acabarien tornant a fer un dia o altre i que la pròxima vegada l’acció seria violenta. I que, per això, el millor era reprimir qualsevol sospir que sonés a autodeterminació amb un escarment rere l’altre. Per fortuna, cinc anys després, sembla que els dos sectors estan ja fora de la realitat.
Queda clara després d’aquesta sentència una cosa que semblava posar-se en qüestió. Als parlaments s’hi pot debatre sobre qualsevol qüestió política que afecta la vida dels ciutadans, especialment sobre possibles reformes constitucionals. ¿O que potser no és possible si aquest debat s’inicia amb una queixa o retret del que es vulgui reformar? Val la pena rellegir la declaració d’independència dels Estats Units del 1776, o la Bill of Rights anglesa del 1689. Són les resolucions que inauguren la democràcia al món modern. Van criticar durament allò que volien reformar. I va ser extraordinàriament positiu que ho fessin.
■