El Parlament i la responsabilitat
No és acceptable que l’independentisme celebri la sentència del TSJC només perquè li dona la raó i denunciï judicialització de la política quan els tribunals no l’hi donen
Limitar l’abast del debat al Parlament no sembla la via més apropiada per garantir l’adequat compliment de les seves funcions. Però una cosa és debatre i una altra actuar
L’absolució per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) de l’expresident del Parlament Roger Torrent i dels altres membres de la Mesa de la Cambra catalana –Josep Costa, Eusebi Campdepadrós i Adriana Delgado– del delicte de desobediència per haver permès la tramitació de resolucions que reivindicaven el dret d’autodeterminació, en contra del criteri del Tribunal Constitucional –que havia emès providències–, ha d’interpretar-se com una bona notícia perquè, en el marc d’un Estat de dret, la institució representativa i, per tant, la que aporta legitimitat democràtica al conjunt del sistema polític, pugui exercir totes les seves funcions amb normalitat.
El Parlament, la pròpia denominació del qual evoca l’acció de parlar i, per tant, les idees de debat i deliberació, és institució central en els sistemes democràtics i en particular en els sistemes parlamentaris, la institució al voltant de la qual s’articula tot el procés polític. El Parlament, que és elegit democràticament pels ciutadans, té encomanades les funcions representatives, de formació, manteniment i control del govern i les funcions legislatives i pressupostàries, i a més, en molts casos, el nomenament del personal d’altres òrgans indispensables per al bon funcionament del sistema en el seu conjunt. I és precisament en el compliment d’aquestes funcions on s’emmarca la importància del debat parlamentari, més tenint en compte que els diputats no estan vinculats pel mandat imperatiu i que la seva obligació és precisament deliberar amb l’objectiu de conformar, idealment, la voluntat general, tot i que en la democràcia de partits acabi desembocant, en el millor dels casos, en la voluntat de la majoria.
Per això, limitar l’abast del debat al Parlament no sembla la via més apropiada per garantir l’adequat compliment de les seves funcions. Però una cosa és debatre i una altra actuar, i tenint en compte els antecedents del succeït al Parlament de Catalunya, en especial els dies 6 i 7 de setembre del 2017, quan una majoria parlamentària va traspassar tots els límits ignorant a més els drets de la minoria, així com l’intent de declaració d’independència del 27 d’octubre d’aquell mateix any, efímera però declaració d’independència al cap i a la fi, resulta comprensible que el Tribunal Constitucional mirés d’evitar, probablement excedint-se, la repetició d’uns fets que difícilment tornarien a produir-se.
Democràcia no militant
Després del 2017, la voluntat de la majoria independentista ja no ha sigut declarar la independència –si és que alguna vegada aquesta va ser la veritable intenció– sinó deixar constància que hi continuen aspirant, cosa que és absolutament legítima. La democràcia espanyola, en tant que democràcia no militant, permet perseguir objectius polítics disconformes amb l’actual marc constitucional i per això no han de limitar-se els debats sobre això, afectin la integritat territorial o afectin el Rei. De fet, no s’ha de limitar cap debat sempre que no atempti contra drets fonamentals, ja que prohibir, censurar o limitar debats pel seu contingut o per la naturalesa ideològica dels seus promotors violenta l’essència mateixa del Parlament.
Però el que no resulta acceptable des d’un punt de vista democràtic és que l’independentisme celebri la sentència del TSJC només perquè li dona la raó i denunciï judicialització de la política i persecució quan els tribunals no l’hi donen. De la mateixa manera que exigeix respecte per garantir el compliment de les funcions del Parlament, cal exigir-li respecte per les atribucions i decisions del poder judicial. Això i que es comporti responsablement i eviti instrumentalitzar la institució i contribueixi a fer del Parlament un lloc amb més deliberació, amb menys histrionisme en l’exhibició de les diferències, on s’assumeixin les discrepàncies i es reconegui la legitimitat de l’oponent polític i de les seves decisions. No només a l’independentisme, també a la resta. I en aquest cas ja no farà falta que la justícia intervingui.
■
MINISTRA D’ECONOMIA
▶ En el seu informe anual sobre l’economia espanyola, presentat ahir, el Fons Monetari Internacional (FMI) es va mostrar preocupat per l’elevat nivell de deute públic. La proposta de l’organisme és que el Govern iniciï un camí d’ajustos des del 2023 amb retallades anuals de 8.000 milions d’euros.
Nadia Calviño