L’adeu a Pablo Milanés, el gran trobador de l’amor i el pas del temps

Feia anys que estava malalt del maleït càncer, no sé quantes operacions i se li veia el deteriorament físic en les últimes aparicions públiques, però, al saltar la notícia definitiva, vaig notar una pessigada, la inquietud sense nom que flameja quan s’allunya una part de tu per sempre, per petita que sigui. Cançons d’adolescència i joventut, la banda sonora d’un tram. El temps passa, ens anem fem vells, però potser els gustos no canvien tant. No deu fer ni un mes que em vaig posar un disc de Pablo Milanés a casa, el dels boleros al Tropicana, mentre preparava el sopar per uns amics, «¿cómo te atreves a decir que me olvidasteee?». Crec que, si fos a Madrid, m’acostaria fins a la capella ardent, fins al palau de Linares, la Casa de América, per acomiadar-me d’un home a qui no vaig conèixer però sento molt pròxim. Em va acompanyar. Li portaria una flor, només una, una rosa del meu roser principal, com en els versos de Nicolás Guillén. La seva no era una veu, sinó un torrent, un riu cabalós i net, el diapasó de tot l’Amazones.

LA REVOLUCIÓ

Salvador Allende va morir al palau de la Moneda, després van arribar els milicos argentins, es van anar solapant les matances centreamericanes, i una era joveneta i entenia sense arribar a comprendre del tot que aquelles cançons vertebraven una esperança,

Olga Merino és periodista i escriptora el sentiment de tot el subcontinent llatinoamericà, els sotracs del qual arribaven fins aquí, a l’altra costa, que també anhelava una vida millor. «Yo pisaré las calles nuevamente / de lo que fue Santiago ensangrentada / y en una hermosa plaza liberada/ me detendré a llorar por los ausentes...». Pablo Milanés va ser fill de la revolució del 1959, la va cantar i la va estimar, però també va saber distanciar-se i criticar la violència i la falta de llibertats a Cuba. No ha sigut fàcil, no. «¿Dónde están los amigos que tuve ayer? / ¿qué les pasó? / ¿Qué sucedió? / ¿Adónde fueron?», diu la lletra d’Éxodo.

L’AMOR

Ningú com ell va cantar la cubanitat. «Amo esta isla / soy del Caribe». Ningú com ell va cantar les ganes de viure. «De qué callada manera / se me adentra usted sonriendo». I, per descomptat, l’amor i el desamor. Al final de totes les batalles, el que importa de veritat és això, l’amor donat, rebut, dilapidat, i el temps que va quedant. Mentre acabo aquestes línies, sona de fons un duet amb Luis Eduardo Aute, inclòs en un altre disc impagable del 1985, titulat Querido Pablo. Canten tots dos com si fossin aquí, a l’altra banda de la taula: «Al hacer un recuento ya nos vamos / y la vida pasó sin darnos cuenta».

El tiempo, el implacable, el que pasó. Moltes gràcies, Pablo, per tant.

■