Un altre pedaç per a la vivenda
Entre el 2004 i mitjans del 2007 qualsevol ciutadà que entrava en una sucursal bancària o de caixa d’estalvis per demanar una hipoteca rebia totes les facilitats del món per obtenir-la. N’hi havia prou de presentar-hi una nòmina i mostrar il·lusió. S’oferien hipoteques que, en alguns casos, arribaven a representar fins a més del 100% del valor de la vivenda comprada, davant del que, llavors, era un aconsellable 80%. No es tenia en compte tampoc si la quota anual de la hipoteca superava el 35% dels ingressos bruts del comprador. ¿Els anys per pagar? S’estiraven com un xiclet. Es podien aconseguir fins a 50 anys si es negociava bé. Tal era el nivell de competència i de laxitud a l’hora de controlar els riscos per part, sobretot, de les caixes d’estalvi. La hipoteca servia, a més, per poder comprar un cotxe o, per descomptat, moblar la casa o anar-se’n de viatge.
Aquella festa hipotecària espanyola no era única. Als Estats Units, el seu president George W. Bush va incitar que tots poguessin ser propietaris. Els tipus d’interès baixos i les facilitats ofertes per entitats semipúbliques que facilitaven la titulització de les hipoteques en els mercats secundaris van obrir tots els melons. Els valors de les vivendes, com que no paraven d’augmentar, eren la garantia que res podia sortir malament.
Però no. La festa hipotecària es va acabar, el sector immobiliari es va desplomar i el financer es va trencar. A Espanya van passar a millor vida el 90% de les caixes d’estalvi.
Temps de rescat i ploramorts. De l’eufòria a la gran recessió. Al mig del camí, crisi, morositat a l’alça i desnonaments. Políticament, d’aquells llots van sorgir noves personalitats. Una activista de carrer que es disfressava per protestar contra la banca, Ada Colau, encara és alcaldessa de Barcelona.
Les entitats financeres que van sobreviure al temporal van començar a trossejar els seus actius immobiliaris per salvar els seus balanços. Van negociar amb els clients, i van ampliar terminis de pagament quan fos possible i van estendre les carències. L’Estat va crear un banc dolent ple d’actius dolents, van aterrar amb ganes els fons voltors d’inversió immobiliària a la compra d’oportunitats. Es va reiniciar l’etern debat: comprar o llogar. En països com Alemanya, on només és propietari de vivenda un 50% de la població o a França, un 63%, la crisi hipotecària amb prou feines va afectar la població.
Han passat els anys des d’aquella crisi que avui ens sembla remota i la taxa de propietaris de vivenda a Espanya ha baixat del 80% al 75,1%, segons l’Eurostat. Els tipus d’interès a zero de l’últim lustre van facilitar la recuperació del sector i un miniboom hipotecari que també es va aprofitar dels efectes perversos de les lleis de lloguer i la sensació d’inseguretat jurídica que han anat forjant els nostres governs. Un dels grans fracassos de les administracions espanyoles ha sigut la incapacitat de realitzar efectives polítiques de vivenda pública de lloguer. Mentrestant, els bancs van tornar a competir per donar hipoteques, amb una gestió de riscos més sana que a principis de segle.
Puja l’euríbor i torna la por hipotecària. El Govern central xifra en un milió de llars els possibles afectats per l’actual crisi de preus i pressiona els bancs –com si aquests no ho fessin, pel que els hi va– perquè renegociï amb els afectats aquestes hipoteques. Ganes de posar-se unes medalles per un pedaç que no soluciona el problema de soca-rel, endèmic, que pateix el sector de la vivenda a Espanya.
■
Martí Saballs Pons és director d’informació econòmica de Prensa Ibérica.