As de la guitarra i llampec humà
Wilko Johnson El membre fundador de Dr. Feelgood, una banda anglesa que va prefigurar el punk a mitjans de la dècada dels 70, i intèrpret del botxí Ilyn Payne a la saga ‘Joc de trons’, mor als 75 anys.
El guitarrista, cantant i compositor Wilko Johnson, el més semblant a un llampec humà que ha trepitjat un escenari a causa de la seva tempestuosa manera de tocar i als seus amfetamínics moviments, va morir dilluns als 75 anys a casa seva, a Westcliff On Sea, a l’est de Londres, va informar ahir la seva família en un missatge a Facebook.
A Johnson, nascut John Peter Wilkinson, li va ser diagnosticat un càncer de pàncrees terminal el gener del 2013. El músic va rebutjar la quimioteràpia i es va sotmetre a una operació radical que va durar 11 hores i en la qual se li va extirpar un tumor de tres quilos, va dir. Contra tot pronòstic, va
El 2014, quan encara no sabia que disfrutaria d’una llarga pròrroga vital, va publicar en comandita amb Roger Daltrey, el cantant de The Who, l’elapé Going back home, al qual seguiria el 2018 Blow your mind, el seu últim àlbum. A Barcelona vam poder veure en dues ocasions el Johnson renascut, al Teatre Apolo el 2016 i a la Sala Apolo el 2019, i en totes dues es va obrar, com sempre, el prodigi elèctric.
Precursors del punk
Johnson va ser membre fundador de Dr. Feelgood, grup de Canvey Island que a mitjans de la dècada de 1970 va prefigurar el motí punk amb el seu rhythm and blues afilat i directe a la mandíbula. Completaven l’alineació original de la banda estendard del pub rock el no menys carismàtic cantant Lee Brilleaux (mort el 1994), John The
Big Figu.re Martin (bateria) i John B. Sparks (baix); molt de compte amb aquests paios.
Johnson va gravar amb Dr. Feelgood els discos Down by the jetty (1975), Malpractice (1975), Stupidity (1976; en directe i número u en les llistes d’èxits britàniques), Be seeing you (1977) i Sneakin’ suspicion (1977), els tres primers molt bons i els dos últims bons. El seu substitut en el conjunt va ser Gypie Mayo.
El guitarrista tocava (sempre una Fender Telecaster) sense pua i alhora rítmica i solista, i encadenava acords gairebé percutius, riffs i solos, una tècnica que va depurar imitant el seu admirat Mick Green, de Johnny Kidd & The Pirates, tot i que també tenia el seu estil alguna cosa de Bo Diddley. En directe semblava un home electrocutat, amb les seves compulsives estirades de coll, una versió dreta i endavant i enrere del pas de l’ànec de Chuck Berry amb la qual remarcava la seva connexió umbilical amb l’amplificador, i l’ús puntual de l’instrument a tall de metralladora.
En una festa del PSUC
Després de formar els efímers Solid Senders, el 1980 Johnson es va incorporar a Ian Dury & The Blockheads, tremenda formació amb què se’l va poder veure, cuir negre de dalt a baix, a la festa del PSUC del 1981, a Montjuïc. En l’edició anterior de la Festa del Treball van actuar The Ramones. Hi havia a la cúpula del PSUC algú que s’assabentava de música popular moderna.
En els Blockheads Johnson va conèixer Norman Watt-Roy, baixista que seria la seva mà dreta en la llarga singladura de The Wilko Johnson Band, trio que completava el bateria Salvatore Ramundo (fins a 1999) i que sempre resultava excitant en directe, no tant en disc.
A l’epé Bottle up and go! (1983) es va ajuntar amb el cantant i armonicista Lew Lewis (mort el 2021), subjecte tan o més espídic
que Johnson, tot i que en el cas de Lewis també fora de l’escenari. Tots dos van ser personatges clau de l’extraordinària escena pub rock de Canvey Island i Southend-on-Sea, poblacions obreres situades a l’estuari del Tàmesi, als 70, de la qual també van sortir Eddie and the Hot Rods i The Kursaal Flyers, embrió de The Records.
Johnson va interpretar el botxí Ilyn Payne, la Justícia del Rei, en quatre episodis de Joc de trons. Els productors de la sèrie d’HBO li van oferir el paper després de veure’l a Oil City confidential
(2009), documental de Julian Temple que per fi feia justícia a la grandesa i l’impacte de Dr. Feelgood. «Em van dir que volien un personatge realment sinistre que anés per allà llançant mirades assassines a la gent abans de matar-la –va recordar Johnson–. Això m’ho posava fàcil. Llançar mirades assassines a la gent és el que faig tot el temps, és com la meva segona naturalesa».
■