«M’autolesionava fins a 5 cops al dia»
Sofía Hernández, divulgadora de temes de salut mental, explica com va superar «la necessitat» que va tenir durant l’adolescència d’infligir-se mal per calmar, per un moment, la seva angoixa.
Hi ha frases que es diuen massa ràpidament per als abismes que amaguen, però aquí va la de Sofía Hernández. Aquesta noia mexicana de 24 anys es va autolesionar gairebé diàriament dels 13 als 18. «Vaig arribar a fer-ho fins a cinc vegades al dia». Va ser l’única manera que va trobar d’alleujar «per uns segons» l’angoixa que la devorava.
«És difícil d’explicar, però fer-me mal es va convertir en una via d'escapament, en la manera que vaig aprendre per descarregar el malestar –afegeix–. El dolor físic em permetia fugir de mi mateixa, per uns segons, aconseguia no sentir l’emocional». I, tot i que va arribar un moment en què autolesionar-se es «va convertir en una necessitat, en una espècie d’addicció», amb el temps ha aconseguit convertir la seva experiència en gairebé una prova testifical que dels inferns també es pot tornar.
Sofía col·labora amb l’entitat centrada en salut mental Obertament i manté trobades amb estudiants universitaris i de graus d’FP en què explica el seu cas en primera persona. «Així contribuïm a trencar l’estigma i a iniciar converses molt necessàries».
Símptoma d’alguna cosa més
I una de les coses que sol aclarir respecte a les autolesions –un fenomen que afecta entre el 20% i el 45% dels adolescents, amb especial prevalença entre les noies– és també el que repeteixen els especialistes en salut mental: que fer-se mal no té a veure amb els intents de suïcidi. Que és un símptoma d’alguna cosa més. D’un mal moment, un quadro d’ansietat, una depressió, una necessitat d’atenció. «En el meu cas, em van diagnosticar un trastorn límit de personalitat i un trastorn alimentari, i suposo que no vaig saber afrontar el que em passava ni tampoc demanar ajuda o acceptar-ne».
Tot va començar, explica, amb 13 anys. Aclaparada pel malestar i l’angoixa, va tenir la temptació de provar alguna cosa –«un alleujament»– que, a les xarxes socials, havia vist que potser li podia funcionar. I aquí arriba una de les grans advertències de Sofía. Instagram, TikTok i companyia no són només aparadors que les 24 hores del dia repeteixen a les adolescents que ni el seu cos ni la seva vida són suficients. També poden convertir-se en una guia tòxica i destructiva» de les mil maneres en què pots ferir-te sense que se’t noti ni, per descomptat, que se n’adoni la teva família. «Fins i tot hi ha molts comptes en què les autolesions, com els problemes de salut, es romantitzen», denuncia aquesta noia, que afegeix que aquest tipus de continguts «haurien d’estar prohibits».
Ella va prendre bona nota de tot aquest manual pervers i clandestí. Però, és clar, la seva família no va trigar gaire temps a adonar-se’n. Ara, amb la perspectiva que brinden el temps i el tractament, entén que el seu entorn va fer el que va poder. Però, en aquell temps, casa seva va passar a ser per a ella una asfixiant presó custodiada pels seus propis familiars. «Es van convertir en els meus enemics, en els meus carcellers. Tot el que feien m’ho prenia molt malament: la vigilància, els ingressos, que retiressin del meu abast els objectes amb què em podia fer mal. Jo creia que feien tot allò per perjudicar-me».
Conviure amb la malaltia
Després d’algun ingrés i tractament a Mèxic que no van acabar de funcionar, Sofía va volar fins a Barcelona, on va seguir una teràpia que, aquesta vegada sí, va resultar efectiva. «Suposo que jo ja havia començat a acceptar que tenia una malaltia i que necessitava ajuda».
Des de fa temps, aquesta estudiant de Treball Social ha trobat la manera de conviure amb la malaltia –«sé el que em passa i puc tirar endavant»– i ha deixat enrere les autolesions. De tot plegat, almenys físicament, amb prou feines li queden unes cicatrius que de vegades comparteix a les xarxes socials. No com a fetitxe, per descomptat, sinó com una poderosa imatge que a ella li serveix per combatre l’estigma de la malaltia mental i també per recordar-li la costa que ha aconseguit pujar.
«Ara hi ha una explosió de casos d’autolesions perquè hi ha moltíssim malestar. Però a les noies que es fan mal només els diria que aquest no és el camí, que demanin ajuda perquè, com a mi em van dir, si les coses bones sempre s’acaben, les dolentes també. Si alguna cosa he après en aquest temps és que el malestar mai és per sempre». Per alleujar angoixes, ara recorre a arguments menys lesius, com la meditació i els exercicis de respiració.
■