«¡No em retiro! La voluntat és desaparèixer una estona»
L’artista catalana afronta aquesta nit el seu primer Sant Jordi després de tres anys vertiginosos i abans d'agafar-se un descans. Paula Ribó (Barcelona, 1990), mare del fenomen, arriba al final de la seva primera etapa amb el seu àlbum de debut (‘La emperatriz’) desitjosa d’entrar en una fase de desconnexió i canvis. — Ha omplert recintes gegants, però el de casa és especial segur. —
Totalment. Estem tot l’equip especialment nerviosos perquè al final és jugar a casa. El Wizink Center és molt gran però no l’he viscut. Però el Palau Sant Jordi... Tots els grans artistes els has vist allà. És molt emocionant i, si hi penso gaire, em fa una mica de por.
— I a aquest hi anirà fins i tot la seva veïna.
— Fa mesos que qualsevol persona que em trobo per Barcelona em diu que va al concert. Les meves veïnes, familiars, mares del col·le del meu fill... ¡Cony, ve tothom! Sí que tinc la sensació que hi serà tothom. Actuaré per a tota la meva gent i em ve molt de gust perquè, per circumstàncies, els bolos més grans els hem fet a Madrid i em venia molt de gust fer un gran concert a Barcelona.
— ¿A l’acabar un concert sent una descompressió total o necessita aprofitar l’onada?
—Normalment el meu cos està molt cansat però la meva energia, la meva ment i les meves emocions estan molt amunt. He de fer un pacte amb el meu cos: ‘Ei, ja sé que estàs cansat, però millor anem a prendre alguna cosa’. Vull refresc i cigarro. És com el meu autoregal.
— Vaig poder veure en vídeos com a l’acabar el concert a Madrid part del públic, moltíssimes dones, es va ajuntar per continuar cantant cançons seves. En el 8-M també es van adoptar lletres seves per a la protesta feminista. ¿Per què creu que les seves cançons produeixen aquesta comunió?
—Em va emocionar moltíssim veure-ho en vídeos. Quan jo componc sempre hi ha una voluntat de comunió. La gent em diu que faig himnes. Busco una emoció en les cançons que és la que a mi m’agrada rebre com a públic. La sensació que, tinguis a qui tinguis al costat en un concert, vols abraçar-lo. Aquest feeling per a mi és important. La meva voluntat de connectar amb la gent al compondre existeix. Busco aquesta emoció col·lectiva i aquesta catarsi, i quan s’aconsegueix, com és el cas del Wizink, m’emociona molt perquè és el meu èxit. No tenir ics seguidors i poder menjar d’això, que està molt bé, sinó aquest èxit, que és el més heavy, aconseguir aquesta emoció i connexió amb la gent.
— ¿El que passa dins del concert respon a la popularitat i el que passa a fora significa que realment ha transcendit? —
Em fa molta il·lusió omplir recintes, però quan veig aquests vídeos i la gent se m’acosta pel carrer i em diu coses fortes, de connexió... això tan profund em fa sentir més satisfeta.
— Ha publicat l’àlbum al final de la seva primera etapa. ¿Ha assaborit aquesta sensació o l’ha viscut com un tràmit?
— Ho he fet quan realment m’ha vingut de gust. Durant aquest temps tothom em preguntava i jo no sabia per què era tan important un àlbum. I no vull dir que ara assumeixi que sí que ho és. La meva carrera va petar sense àlbum, però sí que com a artista he tingut la necessitat de tancar una etapa per entendre qui seré en el futur, qui he sigut, cap a on aniré. És una sensació més d’ordenar i emmarcar moltes de les cançons que m’han donat tantes alegries per poder avançar.
— El llançament el va mimar molt (amb un pòdcast propi, una audioguia...) per donar-li l’entitat que mereixia.
— El mimar forma part de tornar-li a la gent tot el que m’ha donat i està donant. Mimant la sortida era com dir-los: ‘Potser no hi trobareu gaires cançons noves, un univers que no coneixeu, perquè aquest àlbum ja és vostre i el coneixeu, però us oferiré coses noves’. I també complir somnis perquè aquestes xerrades [des de personatges populars com C. Tangana fins a la seva mare] és una cosa que sempre havia volgut fer.
— ¿Per què decideix presentar-se com La emperatriz?
— Era molt complicat trobar l’imaginari d’aquest disc perquè ja existia. La portada representa el collage en què visc. Em sento una espècie de sacerdotessa estranya en els concerts perquè és com si fes un ritual d’amor que és recíproc amb la gent, i al mateix també hi ha aquest univers pop en què hi ha fins i tot un paquet de Marlboro. Un collage de moltes de les coses que em representen. I només es podia anomenar així perquè la carta del tarot m’acompanya des de la primera cançó. Vaig tenir dubtes, perquè és com que té molt pes, no té el contrapunt que solc ficar a les coses.
— Però, ¿s’ha sentit flotant?
— Malgrat ser a l’escenari i sentir la connexió amb la gent, jo connecto des de la meva vulnerabilitat. No em sento una dona perfecta, popstar, impecable... en cap moment em sento com una deessa de l’Olimp, em sento una dona normal que fa cançons. Però no he de baixar d’enlloc perquè a l’escenari estic amb la meva família, tot és molt terrenal.
— ¿I té clar com pot ser la futura Rigoberta?
— No, justament vull que em sorprengui. no tinc ni idea de moltes coses i això és el que més m’agrada. Si ho tingués tot clar seria molt avorrit. És un enigma per a mi, també perquè soc diferent de la de fa tres anys.
— ¿Li agrada la incertesa?
— M’encanta. Em fa feliç poder tenir el privilegi de tenir l’agenda buida i no patir, saber que tinc aquest terreny on jugar. També a nivell personal poder passar els caps de setmana amb el meu fill. ¡No sé què fan els pares a Barcelona! Vull ser una persona normal, passejar pel parc amb el meu fill. I recuperar moltes amistats. Tinc ganes de cuidar la meva gent i d’alguna manera fer un reset i tornar a començar. Els inicis són molt excitants i treuen el millor de tu.
— Va anunciar una «retirada».
— Vaig ser molt matussera. Si pogués tornar enrere no hauria dit això de «em retiro». La veritat és que m’ha provocat molts maldecaps, la meva família trucant-me... ¡No em retiro! Però sí que és cert que volia que s’entengués, i era un compromís amb mi mateixa: realment no vull pujar a cap escenari en tot el 2023. De portes enfora, el projecte quedarà bastant silenciat. Hi ha una voluntat de desaparèixer una estona i que s’entengui que no existiré.
■
del és una mica omnipresent: estàtues, cartells, iconografia diversa sobre el gegant pelut. «Un dia li vaig dir a la noia de l’hotel en to de conya: ‘A veure si demà em trobo un bitxo d’aquests’. Vaig pensar que em seguiria la broma, però em va respondre molt seriosa: ‘És difícil que el pugueu veure, però potser estareu de sort’. I em va explicar que el seu marit, un dia que va anar a pescar, va haver de marxar cames ajudeu-me perquè alguna cosa li va començar a tirar pedres des de darrere dels arbres», relata el músic.
Atàvica forma de vida
L’endemà, ell i la seva parella van visitar Forks, petit poble fuster de Washington que es va fer famós perquè s’hi va rodar part de la saga Crepuscle. «Vam anar a la llibreria local a veure si hi havia algun llibre sobre el bigfoot. ¡Hi havia una secció sencera!». Estupefacte, va comprar dos llibres. La noia de la llibreria li va preguntar: «¿Tu creus en el bigfoot?». El músic li va respondre: «Encara no. De moment només tinc curiositat. ¿I tu? ¿Tu hi creus?», va inquirir a la llibretera. «Jo no hi crec, perquè això és qüestió de fe. Jo sé que és de veritat. Si visquessis aquí, tu també ho sabries».
Usart, amic de tot allò weird des de les seves àvides lectures d’infància de la revista Más allá, va començar a bolcar-se en el tema. Va buscar informació i va comprovar que el sasquatch era una atàvica forma de vida i d’esperit, d’ancoratge amb la terra i la tradició indígena. «Vaig pensar que serien quatre friquis, però no. El sasquatch és una obvietat per a la majoria de la gent: molts tenen alguna història a explicar relacionada amb familiars o fins i tot vivències en primera persona. És una cosa que transcendeix el folklore». Aquí va germinar la idea de fer alguna cosa sobre la criatura.
I després de l’any en què el món va parar per la pandèmia, Usart va decidir embarcar-se amb una càmera Panasonic GH5 II i viatjar, el setembre del 2022, al bressol del sasquatch. «Vaig demanar un mes de permís a l’escola de Manlleu on soc mestre i me n’hi vaig anar a entrevistar gent amb qui ja havia contactat a distància», relata. Hi havia testimonis de possibles observacions, gent curiosa com l’indòmit cercador de sasquatch Scott Violette, propietari a Baker City (Oregon) d’una al·lucinant pick-up vermella «que semblava el cotxe dels Caçafantasmes, dotada de càmeres d’infrarojos, de micròfons. Una bestialitat». Però també gent de ciència, com Jeff Meldrum, professor d’Anatomia de la State University de Pocatello (Idaho), propietari d’una fantàstica col·lecció de petjades associades al bigfoot. En qualsevol cas, de la seva excursió de milers de