El músic d’Osona que va viatjar a Amèrica rere el ‘bigfoot’
Roger Usart, cantautor folk-rock de Manlleu, prepara el projecte ‘El cau del sasquatch’, llibre documental sobre la criatura mítica que habita als frondosos boscos d’Amèrica del Nord a partir del relat de testimonis i experts.
Més conegut per la cultura popular com a bigfoot, el sasquatch és, o seria, un primat de més de dos metres d’alçada i corpulència intimidadora que viu als boscos remots de l’oest d’Amèrica del Nord. Criatura mítica emparentada amb el ieti de l’Himàlaia, el yowie australià, l’hibagon japonès i el baxajaun basconavarrès, el sasquatch ha intentat mantenir-se allunyat de l’ull de l’ésser humà durant milers d’anys, tot i que no sempre ho ha aconseguit, ja que sovintegen els testimonis de presumptes observacions i les troballes d’enormes petjades. Atret des de petit pels fenòmens estranys i les criatures llegendàries, el músic folk-rock Roger Usart (Manlleu, 1977) s’ha embarcat en la quimèrica aventura de trobar el sasquatch, o almenys d’entendre el mite ancestral que l’envolta. Després d’un mes de visites sobre el terreny i nombroses entrevistes amb testimonis i experts, disposa d’abundant material per al fascinant projecte que l’ocuparà durant l’any vinent, El cau del sasquatch, un llibre documental sobre la gran criatura dels boscos.
El cantautor osonenc, apassionat de la música d’arrel americana, va iniciar l’aventura del sasquatch l’estiu del 2019. En companyia de la seva parella, va visitar la frondosa península muntanyosa d’Olympia, a l’estat de Washington, on la figura bigfoot quilòmetres per l’univers màgic del sasquatch, Usart recorda encara amb els ulls brillants la seva visita a la localització exacta on es va filmar el vídeo més famós vinculat a la criatura, aquella mítica pel·lícula casolana de 59,5 segons gravada pel texà Roger Patterson en companyia del seu amic Bob Gimlin a Bluff Creek (Califòrnia) el 20 d’octubre del 1967, i que per als intrèpids cercadors del bigfoot és la millor prova de la seva existència.
Escèptic, però no hermètic
«Alguns el consideren com a possible descendent del Gigantopithecus, un primat homínid que va habitar a Àsia a finals del Plistocè, i que hauria passat a Amèrica del Nord a través de l’estret de Bering. Però soc escèptic. Si realment existís una criatura d’aquestes dimensions, en tindríem més que algunes empremtes o imatges borroses. Tot i així, mantinc una porta oberta. Penso que és una cosa no impossible», afirma Usart, per a qui la màgia d’aquesta història rau menys en la criatura i més en la gent que està convençuda de la seva existència: «La seva passió i el seu convenciment... Aquestes persones són reals i més fascinants que la mateixa llegenda. El documental va dedicat a elles».
Al principi, la idea era fer alguna cosa audiovisual, però la falta de mitjans tècnics el va inclinar a escriure un llibre amb codis QR que condueixin als vídeos de les entrevistes que va gravar al bressol del sasquatch.
Com a aperitiu, va penjar a Youtube fa pocs dies un preciós teaser-trailer
del seu projecte. «Ha quedat bonic. Ara el treball serà donar forma literària a tot i trobar editor», comenta el cantautor manlleuenc, que, potser ho recordaran, va assolir la popularitat a l’inici de 2019 quan va llançar un repte musical a través de Twitter que es va fer viral: que la gent fes versions d’una cançó inventada per una nena de tres anys de la seva escola anomenada Greta, El pirata és el meu amic.
«Va arribar a tenir fins i tot el seu gag a Polònia», recorda somrient.
A més d’haver gravat tres discos en solitari, l’últim, Llamp de bosc, el 2020 («en ple covid, una desgràcia»), és integrant de Riders Of The Canyon, supergrup paral·lel de la cantautora Joana Serrat. «Una de les nostres cançons sona en el teasertràiler d’El cau del sasquatch», assenyala. Una cançó, com la seva música, d’essència americana, que casa a la perfecció amb aquest món forestal, llegendari i recòndit del sasquatch.
■
«Si realment existís un ésser d’aquestes dimensions, en tindríem més que petjades», afirma
«La gent que està convençuda de la seva existència és més fascinant que la llegenda», remarca
per sempre», fa broma Gràcia. «I és complicat perquè se’n van molts: Piqué, Serrat, nosaltres... No sé si algú més s’apuntarà», afegeix amb ironia Mir.
La covid va interrompre les funcions de Hits , amb què s’acomiadaven del públic al teatre Coliseum el 2020. Els assajos han demostrat que 40 anys de feina junts deixen empremta. Els genials Tricicle porten els gags gravats a l’ADN. «Ho recordem bastant bé tot, però, com que l’espectacle és al Liceu i s’alterna amb les òperes d’Il Trittico, no tindrem la possibilitat d’assajar dos o tres dies a l’escenari. Espero que no es noti», assenyala Gràcia. «L’important és agafar el ritme que requereix l’espectacle. Estem en això», afegeix Sans.
Els fa il·lusió debutar en un gran teatre com el Liceu, amb tanta història i rellevància a la capital catalana, on només havien actuat en algun esdeveniment privat. Per ara no tenen previst incloure al xou cap gag relacionat amb el món de l’òpera.
Barcelona-Sevilla-Eivissa
En aquests gairebé dos anys d’aturada com a Tricicle cadascú ha fet el seu camí. Carles Sans és l’únic que continua ubicat a Barcelona i que manté el contacte cara a cara amb el públic amb l’espectacle Per fi sol, on ha recuperat la paraula sobre l’escenari.
Paco Mir, que viu a Sevilla, va estrenar amb èxit al Festival Internacional de Teatre Clàssic d’Almagro una enginyosa versió d’El perro del hortelano, adaptada i dirigida per ell. Després de fer dues temporades de funcions per a escolars a Barcelona i alguna funció de nit, aquest desembre torna al Poliorama. Per la seva banda, Joan Gràcia es va traslladar fa dos anys a Eivissa, on prepara els espectacles de cabaret per a l’any vinent del famós restaurant Lío. «També m’encarrego dels espectacles que es faran en altres espais similars a Mikonos, un local nou que obrirà a Londres i un altre a Palma».
Tricicle va iniciar la seva carrera amb un espectacle infantil, Coloraines (1980). Va debutar a La Villarroel amb Manicòmic (1982). Després va estrenar Èxit (1984), el seu primer espectacle monotemàtic. Després van venir Slastic (1986), Terrific (1992), Entretres (1996), Tricicle (1999), Sit (2003), Garrick (2007), Bits (2012), Hits (2016). Malgrat l’èxit de la seva proposta, no han sorgit gaires grups que segueixin la seva estela combinant teatre físic, mim i humor. Només Clownic, un grup clon fundat per ells que després es va independitzar, manté la flama d’un treball escènic que és molt més complicat del que sembla a simple vista.
«Indiscutiblement hem arribat al públic, però no sé fins a quin punt hem arribat a la professió. No sé si les escoles han contemplat Tricicle com es mereixia atès l’èxit d’anys i d’un públic fidel. Potser no s’han atrevit a acostar-se al gènere de Tricicle per considerar-lo tan genuí», reconeix Sans.
■
«Hem arribat al públic però no sé si hem arribat a la professió», reflexiona Sans