La mirada de l’artista

Veure el que va fer per a l’Institut Moll és com contemplar en obert la impressionant bibliografia que deixa enrere i que ja és història de l’art.

Matías Díaz Padrón ajuntava saviesa i noblesa alhora, com si aquells anys que tenia (va néixer el 1935) s’haguessin diluït en una experiència riquíssima que el va ajudar a estar sempre al dia. Un ciutadà insular que no va deixar mai accents principals de la seva vida, el que el va acompanyar des de la infantesa a El Hierro fins al que aplicava a l’explicació de l’art.

Parlava de Rubens («una obra de Rubens és com si fos la novena simfonia de Beethoven», li va dir a Fernando Canellada al diari La Provincia fa un any) com si el tingués al costat o recent, i de la mateixa manera tractava Rembrant o Van Dyck. Parlar amb ell era obrir un diccionari, i veure el que va fer per a l’Institut Moll és com contemplar en obert la impressionant bibliografia que deixa enrere i que ja és història de l’art. El 2021, quan va sortir aquella entrevista, va firmar els seus Escritos sobre Rubens, però si un s’endinsa en la impressionant capacitat de treball que va donar a conèixer Matías troba que no hi va haver un any, pràcticament, que donés a l’estampa notícia de la seva extraordinària capacitat de treball, de la seva fondària, de la seva alegria de fer-ho.

El seu treball en les tasques de conservació al Prado, la passió que va posar en l’encàrrec de presidir l’Institut Moll d’art flamenc, la puntualitat amb què va atendre les exigències dels seus diferents treballs, i la seva personalitat oberta, cordial, disposada, el van convertir en un amic imprescindible dels que van ser els seus companys, els seus mestres, els seus alumnes i els seus caps. Miguel Zugaza, que va ser director del Prado quan encara hi treballava Díaz Padrón, deia ahir sobre ell: «Era una persona sensible, intel·ligent, un dels grans experts europeus en l’art flamenc».

L’exdirector del Prado, que ara dirigeix el Museu de Belles Arts de Bilbao, va realçar la tasca de Díaz Padrón a la redacció, el 1975, del primer catàleg de pintura flamenca que va tenir el Museu del Prado. «Va exhumar literalment la

col·lecció dels grans mestres, va tenir especial cura també en la conservació material d’aquesta col·lecció, que amb el temps ha arribat a ser la més ben conservada de tot el museu».

Exposicions singulars dedicades a Rubens i a Brueghel, així com la seva contribució excepcional a institucions com l’Institut Velázquez o el de Conservació de Béns Culturals van ser part d’una dedicació que Matías Díaz Padrón, diu Zugaza, «va acabar la seva llarga carrera de manera admirable amb el seu treball per a l’Institut Moll d’art flamenc, per al qual va preparar llibres especialment importants sobre Van Dyck o Jordaens».

Un illenc que deixa una visió universal de l’art que va estimar igual que va estimar l’illa en la qual va néixer i que sempre va formar part de la seva vida, igual que Rubens va ser el motiu principal de la seva ambició de saber i d’estimar l’art.

■