De Lucille Ball a Shonda Rhimes
No abunden tant per arribar a destronar els homes, però cada vegada hi ha més dones en la producció de la ficció. I punteres en els seus respectius estils, tant o més que els ‘showrunners’ masculins. Aquests són alguns dels casos més rellevants.
Una showrunner era excepció en la serialitat televisiva nord-americana. I de vegades tampoc figuraven com a tals. És evident que I love Lucy (1951-1957) és una sitcom
dissenyada per Lucy Ball, però productors, guionistes i el seu propi marit, Desi Arnaz, li van restar protagonisme. El mateix va passar amb El show de Carol Burnett (1967-1978). James Brooks és el creador de La chica de la tele
(1970-1977), però qui ho conduïa tot era la seva protagonista, Mary Tyler Moore; no en va es titulava The Mary Tyler Moore show. Murphy Brown (1988-1998) la va crear Diane English.
Però en aquelles èpoques no existia el concepte de showrunner. És un terme relativament recent i ponderat a partir de creadors de sèries com David Chase, David Simon o Vince Gilligan. Tampoc abundaven les dones que ideaven, produïen i tenien el control de les sèries. Avui no abunden tant per arribar a destronar els homes, però n’hi ha bastantes més. I punteres en els seus respectius estils. Lena Dunham, Shonda Rhimes, Issa Rae Diop, Ava DuVernay, Lisa Joy, Phoebe WallerBridge, Tinay Fey i Jenji Kohan són alguns casos. I no fan res més que sitcoms amb divertits personatges femenins. No. Ideen drames, thrillers, sèries combatives, relats polítics o ciència-ficció.
A HBO van canviar fa poc les coses. Segons revelava The New York Times, un dels principals executius de la plataforma, Michael Fuchs, va estar convençut durant anys que era l’home, el marit, qui decidia si tenir o no HBO a casa i qui pagava la subscripció a la plataforma. D’aquesta manera, produïen programes d’homes per a homes. A finals dels 80, una executiva de la cadena, Susie Fitzgerald, va suggerir realitzar una sèrie còmica interpretada per una dona. Ningú li va fer cas. Fins a 1998 no va arribar Sexe a Nova York, no amb una, sinó amb quatre dones al capdavant del repartiment, tot i que amb dos homes a la sala de control.
Però per a la següent fita televisiva no només protagonitzada per dones, sinó gestada per una d’elles, hem de saltar fins al 2012, quan Lena Dunham va aconseguir vèncer les reticències dels executius amb el seu projecte sobre un grup d’amigues d’uns vint anys de Nova York superades per les relacions sentimentals, les diferències generacionals, la precarietat laboral i els dubtes sobre quin camí prendre. Dunham va concebre, va escriure, va dirigir –19 dels 62 episodis– i va protagonitzar Girls, que es va estendre durant sis temporades i va marcar la línia a seguir. L’aposta de Casey Bloys, el nou cap de programació, va contribuir al canvi cultural.
Es van succeir noves produccions centrades en dones. I també es van finançar les que ideaven: Michaela Coel va irrompre poderosament amb Podría destruirte –coproducció d’HBO amb la BBC–, Marti Noxon va crear Heridas abiertas i Issa Rae Diop va triomfar de ple amb Insecure, la versió negra de Girls, com va ser batejada en el seu moment, 2016, i una proposta molt intel·ligent sobre com tractar el racisme sense que sigui el tema central.
El poder del Me Too
El 2019 va aparèixer el llibre de Joy Press Dueñas del show, constatació que les coses havia canviat. La revolució, ara sí, seria televisiva i televisada, a HBO, Netflix i totes les cadenes. El Me Too i el Black Live Matter han tingut també el seu efecte generant altres perspectives en l’audiovisual dominant. I ara bona part del destí d’HBO el regeix Amy Gravitt, vicepresidenta executiva de la plataforma, que abans va ser marine, va combatre al golf Pèrsic i es va preparar a consciència per discutir amb una majoria masculina, que és la que continua dominant a Hollywood i l’streaming.
Joey Soloway (Mis experiencias sexuales con Dick), Ava DuVernay
(Así nos ven), Shonda Rhimes (artífex d’Anatomía de Grey, però també de Scandal, ¿Quién es Anna? i Los Bridgerton), Lisa Joy (coautora de
Westworld juntament amb Jonathan Nolan), Michelle King (responsable amb el seu marit Robert King de The Good wife i The Good fight), Amy Sherman-Palladino
(Las chicas Gilmore, La maravillosa Sra. Maisel), Jenji Kohan (Weeds, Orange is the new black), Phoebe Waller-Bridge (Fleabag), Mindy Kaling (Quatre bodes i un funeral)… La llista segueix amb noms més punters o menys sorprenents. I no només fan sèries sobre dones.
■
Va costar que arribés el protagonisme de les dones. ‘Sexo en Nova York’ va ser una fita el 1998 Les creadores de sèries televisives han deixat de ser una minoria. I no només les creen per a elles