Un quadro del revés penjat a Waterloo
No és que Puigdemont gaudeixi de gaire prestigi, però amb la tornada s’arrisca a perdre el poc que li queda
Diuen que la distància és l’oblit, jo què sé, no me’n recordo, el que és segur és que la distància és la distorsió. Gràcies a la distància que separa Espanya de Waterloo, hi ha bastants catalans que han oblidat el Vivales, però el més curiós és que hi ha llacistes que el tenen per un líder. Això és la distorsió de la distància. Vist a més de mil quilòmetres, qualsevol pelacanyes sembla un estadista, sobretot si no té altra ocupació que rebre de tant en tant un parell de negrets que li expliquen al papà blanc les penes que pateixen a la seva regió. Els pobres africans que a vegades són premiats amb una visita al bwana Vivales i corren a fer-se una foto amb ell, deuen pensar que entre oprimits s’entendran. Fins que veuen el casalot de la Casa de la Republiqueta, recorden com viuen ells i llavors s’adonen que, com diria Orwell, tots els oprimits són iguals, però alguns són més iguals que d’altres.
Nyaps
Una mica d’oblit hi deu haver també, i deu ser cosa de la distància, quan continua havent-hi llacistes que no recorden que, quan habitava entre nosaltres, al Vivales no se li recorden més que nyaps, ja fos com a alcalde de la desventurada Girona, ja fos com a president efímer del Governet. Ni una sola acció de govern digna de recordar, ni un sol moment que justifiqués el seu càrrec, ni una sola paraula que posés una mica en dubte la seva ineptitud. Oblidat tot això, continua havent-hi llacistes que esperen el retorn del Vivales, igual que els antics jueus esperaven l’arribada del nen Déu. No falten ni profetes que periòdicament anuncien l’arribada del redemptor, la sola presència del qual hauria de salvar-nos a tots de continuar essent espanyols.
Amb el Vivales passa com amb el quadre de Mondrian que va estar més de 70 anys penjat de cap per avall sense que ningú ho advertís. Algun aficionat a la pintura pot enutjar-se per la comparació, i amb raó, ja que qualsevol gargot de Mondrian té molt més valor que el Vivales, que precisament de valor va escàs. Però també el mantenim exposat a Waterloo exactament a l’inrevés, com si fos un exiliat, un estadista o una persona mitjanament desperta.
El millor que pot fer –i aquest consell l’hi ofereixo gratis–, encara que la justícia europea anul·lés el suplicatori cursat pel jutge Llarena, és no acostar-se a aquesta la seva terra. Que es mantingui a més de mil quilòmetres, distància en la qual la neciesa passa desapercebuda. Si vingués, seria rebut d’entrada amb confeti i gralles, però al cap de poc tothom sabria que a Waterloo el quadre va estar penjat de l’inrevés, i que el que ha vingut no és l’estadista que crèiem tenir, sinó un pobre incapaç. No és que el Vivales gaudeixi actualment de gaire prestigi, però tornant s’arriscaria a perdre el poc que li queda. Mentre resideixi a Waterloo i s’acontenti amb un parell d’aparicions anuals per videoconferència, res ha de témer, només els més pròxims dels seus fidels estaran al cas que és un absolut cap de suro, i aquests li guardaran el secret perquè els hi va el sou.
Quedi’s vivint sense fotre brot a Bèlgica, Don Vivales, no fos que, tornant, els seus fidels descobrissin que és més grassonet que ambiciós, més ambiciós que polític, més polític que intel·ligent i més intel·ligent que legítim president.
■
Albert Soler és periodista.
Hi continua havent llacistes i profetes que esperen el seu retorn a Catalunya