«Ser corresponsal a Rússia va ser l’aventura de la meva vida»
La periodista i novel·lista Olga Merino, columnista habitual en aquestes pàgines, rememora els seus cinc anys a Moscou, reviscuts durant la preparació del seu últim llibre, ‘Cinco inviernos’, en una trobada amb la comunitat de lectors d’EL PERIÓDICO.
La invasió russa d’Ucraïna entra en una nova fase amb l’arribada de l’anomenat general hivern. Terra convertit en llot, tempestes de neu que impedeixen avançar fàcilment i temperatures descendint fins al punt de congelació. I la població ucraïnesa, desproveïda, sense llum, ni aigua potable ni calefacció. «Se’m fa molt difícil parlar de la guerra, és molt trist», va explicar dijous Olga Merino, periodista i excorresponsal a Moscou d’EL PERIÓDICO, en una trobada amb la comunitat de lectors del diari organitzada a la llibreria Nollegiu del Clot, a Barcelona.
Envoltada de llibres, Merino va presentar els seus, en una xerrada amb Leticia Blanco, cap de cultura del diari, oberta a la participació dels assistents. Va començar per Cinco inviernos, que després de quatre novel·les pures la retorna al periodisme en un viatge tres dècades enrere, després de rellegir les set llibretes que condensen la seva experiència moscovita. Entre el 1993 i el 1998. «M’hi vaig decidir durant la pandèmia i em va semblar bon moment al coincidir també amb el 30è aniversari de la dissolució de la Unió Soviètica. Sabia que tenia material, però pensava que acabaria fent un assajet, no aquesta crònica tan personal», va confessar.
«A l’escriure novel·la, el treball mental és important: inventar més, pensar en girs, crear personatges... Amb aquest llibre, el treball tècnic és més fàcil perquè parteixo d’unes llibretes ja escrites, però és una cosa molt emocional, perquè han passat 30 anys», va explicar la periodista, que en aquest llibre combina dues veus, la d’aquella jove periodista, idealista i bastant ingènua, i l’actual, molt més serena, sàvia, realista i a estones pessimista.
La corresponsalia va arribar gairebé per casualitat, ja que tenia pensat escriure des d’algun racó de l’Amèrica Llatina. No s’ho va pensar gaire quan li van dir que hi havia una vacant a la capital russa. I no va ser gens fàcil, començant per l’idioma, però es va enamorar perdudament del país i de la seva gent, forjada en el patiment. És això o «sortir cames ajudeu-me», no hi ha terme mitjà amb Rússia, va sentenciar entre rialles. «Va ser l’aventura de la meva vida», potser l’última, ja que «a partir dels 50» ja no pots fer un «cop de volant» com aquest a la teva existència, va asseverar amb un somriure melancòlic.
Ara les seves cròniques són diferents, són columnes, cinc a la setmana, a les pàgines nobles del diari, compartint pàgina amb el director, Albert Sáez. «Tractar l’actualitat m’obliga a baixar al fang, sent molt conscient que no en sé de tot», va fer broma aquesta culta escriptora tot terreny, massa autoexigent, cosa que explicaria en part que no sigui tan prolífica literàriament com li agradaria (i sobretot com desitjaria la seva legió de seguidors).
Des de la distància
Ella, que va viure cinc anys en territori rus, que coneix molt bé la idiosincràsia del país, això que denomina ànima russa, una construcció tan vaga com útil per entendre’ls, mai hauria imaginat que al cap de poc temps de publicar Cinco Cinco inviernos començaria una guerra cruenta que si no es frena aquest hivern entrarà al seu segon any. «Quan vaig presentar el llibre al febrer ja es parlava d’unes maniobres militars, però ningú pensava que acabarien causant tant dolor», va recordar Merino, que ha optat per saltar-se les pàgines d’internacional del diari i canviar de canal si hi apareixen imatges al front. «Al principi em feia perdre el son –segueix la novel·lista–, però ara he pres distància». Alguna cosa se li remou dins seu al parlar de la invasió; i diu que té una mica de síndrome d’Estocolm, però alhora pot discernir clarament qui són els culpables de tant horror i tant patiment.
L’autora també va parlar de La forastera, del 2020, el llibre que li ha valgut un reconeixement de la Real Academia Española (RAE) i el carinyo de lectores com Isabel Pérez, de 65 anys, present en el cara a cara organitzat pel diari. «És una novel·la molt bonica i molt potent i, com ja li vaig dir, m’encanta especialment la part en què la protagonista rememora la seva relació amb el pintor», va remarcar entusiasmada al finalitzar la trobada aquesta exbibliotecària.
Sílvia Altimir va acudir a la llibreria amb la seva mare, Josefina Pons, de 81 anys, amb la intenció d’emportar-se La forastera firmada per l’autora. «Em van recomanar Cinco Cinco inviernos i l’hi vaig comprar per Sant Jordi. Em fascina el seu vocabulari, tan ric, i sobretot que aconsegueix que et posis a la seva pell de corresponsal», va explicar aquesta veïna de l’Eixample.
Des dels 18 anys omple llibretes. «Només sabia que volia escriure i el periodisme ha sigut un vehicle», va confessar Merino, que creu que la professió ha canviat però és tant o més necessària que llavors. No hi ha dubte. Davant la desinformació, el soroll de les xarxes socials i el perill de les notícies falses, moltes Merinos.
■
Quan veig al telenotícies una locutora embarassada, penso en el nen o la nena que porta al ventre i que d’alguna manera participa de la feina de la mare. Tots dos ens donen les notícies: el nadó i la seva progenitora. A aquesta criatura, de gran, li explicaran que, tot i que oculta, apareixia a la tele per explicar-nos els successos del dia, les guerres, les batalles polítiques i el temps atmosfèric. Jo li preguntava a la meva mare amb freqüència què feia ella quan estava embarassada de mi i em deia que les coses de la casa. Treia la pols, rentava els plats, preparava el menjar i mantenia la seva higiene personal, és clar. De tant en tant anava al cine amb el meu pare o sopava a casa d’uns cosins amb qui tenien molta amistat. Jo intentava imaginar-me allà dins. Els meus òrgans es formaven mentre ella no parava de moure’s. M’apareixien els dits, els llavis, les genives, la conca dels ulls, els ulls. ¿Quant triguen a fer-se uns ulls, quant la llengua, quant el fetge o els ronyons, quant la pell?
Sembla mentida que una cosa tan complexa com un nen pugui construir-se sense prestar atenció a la seva formació. Mentre una dona es dutxa, els cartílags del fill es van solidificant. Mentre treballa a l’oficina, o on sigui que treballi, l’aparell digestiu de la criatura es manifesta cèl·lula a cèl·lula, com del no-res. No cal que la mare es concentri tant com em concentro jo per parir una frase. Ho fa com de passada, mentre espera a la cua de la màquina de la seva empresa per preparar-se un cafè.
Ahir, a l’autobús, anava dreta una dona embarassada. Vaig intentar cedir-li el seient que ocupava jo, però va rebutjar cortesament la invitació. Va dir que li anava bé mantenir-se dreta, ja que passava molta estona asseguda a la seva feina. El nen o la nena devia estar ja completament fet, perquè tenia el ventre molt inflat. Vaig pensar que la naturalesa hi estaria aplicant els últims retocs, com l’ebenista que, una vegada acabat el moble, comprova amb el rovell dels dits que la superfície no té imperfeccions. L’embaràs de la dona del telenotícies és poc perceptible encara, però ja està en marxa. M’agradaria que ens digués si coneix el sexe de la criatura.
■
L’escriptora també va parlar de ‘La forastera’, del 2020, premiat aquest any per la RAE