«Jo també vaig acabar anant al psicòleg i medicada»
Una dona de Girona explica a EL PERIÓDICO l’odissea per tractar la seva filla: la sanitat pública la visitava una vegada cada cinc setmanes i va acabar recorrent a la sanitat privada, que paga gràcies a l’ajuda familiar
La Pilar (nom fictici) és la mare d’una nena de 14 anys que als 12 va caure en l’anorèxia. La menor ha fet voltes d’un costat a un altre per aconseguir que l’atenguin els especialistes. Als centres de salut mental infantojuvenil (CSMIJ), col·lapsats tots per l’alarmant augment dels trastorns mentals (especialment en nens i adolescents) i perquè la inversió pública continua sent insuficient, no va ser possible, ja que l’atenien un cop cada cinc setmanes. Una atenció clarament insuficient. La Pilar no va tenir cap altre remei que, al cap d’un any deambulant per la sanitat pública, acudir a una clínica privada, que paga amb ajuda familiar i on la visiten una vegada a la setmana.
El trastorn de la seva filla va acabar emmalaltint-la a ella: «Vaig haver d’anar al psicòleg jo també. I medicar-me per suportar-ho. Feia de mare, de psicòloga i de policia», recorda ara. «Tot va començar fa dos anys, quan la nena en tenia 12. Va arrencar amb una anorèxia restrictiva. Hi ha molts factors pels quals emmalalteixen d’alguna cosa així, en el seu cas va ser el bullying», explica la mare. «Per sort me’n vaig adonar de seguida. Les mestres també em van alertar ràpid. Em van dir que a la nena li va canviar el caràcter», diu la Pilar. L’anorèxia que va patir la seva filla no va ser de les «més dràstiques». Era una anorèxia restrictiva, en què es limiten molt els aliments. «No vomitava, no s’autolesionava. Però amagava el menjar. Va passar a menjar el mínim possible». En pocs mesos la nena va perdre 18 quilos. Va passar de pesar-ne 58 (fa 1,60) a quedar-se en 40. Ara pesa 46 quilos. «Costa molt recuperar el pes, malgrat que ara menja molt bé. Com que era tan petita, se li va parar el desenvolupament. I així estem». Per a la Pilar aquest procés va ser especialment dur per la teràpia. Assegura que no les van ajudar «enlloc» i que ho van passar «molt malament». «Primer vaig buscar una psicòloga privada, però em va dir que era una depressió i no va la voler medicar, sinó només fer teràpia. Va anar-hi cinc mesos i cada dia la nena estava més enfonsada», afirma la Pilar. Així que se’n va anar al metge de família. Al centre de salut van confirmar que «tot apuntava a una anorèxia». Però com que la nena no s’autolesionava i mai va deixar de menjar del tot, la van ingressar en un hospital de dia. «La van derivar a un CSMIJ. Allà tenia una psicòloga especialitzada en TCA, però no una nutricionista. Per a aquestes coses es necessita un equip multidisciplinari», assegura la mare.
Poques visites
El problema és que al CSMIJ visitaven la nena cada cinc setmanes. «Quaranta minuts cada cinc setmanes... La nena anava a pitjor, continuava perdent pes, estava molt tancada, no parlava amb ningú i no volia anar a l’institut. Vaig parlar moltes vegades amb la pediatra perquè li augmentessin les visites, i res», explica la Pilar. La pediatra del CAP va acabar recomanant-li que se n’anessin a la privada. I la Pilar va acabar amb la seva filla en una clínica que tenia una unitat especialitzada en trastorns alimentaris.
Va ser l’abril del 2021, ja havia passat un any. «En aquesta clínica li fan cada setmana teràpia i té una nutricionista. La nena està medicada per una psiquiatra, que a més li va diagnosticar fòbia social i depressió. «A l’escola va bé. Està molt recuperada, però per exemple encara té molta obsessió amb la talla de la roba. I fòbia als dolços. És una feina molt lenta», diu la mare.
■