La cançó moderna segons Dylan

El cantautor, premi Nobel de literatura 2016, publica el seu primer llibre en 18 anys, una heterodoxa col·lecció de 66 assajos breus. ¿La seva conclusió? La cançó moderna és nord-americana, masculina... i molt poc moderna.

El títol del nou llibre de Bob Dylan, el primer que publica des que el 2016 va ser distingit amb el premi Nobel de literatura, és una mentida. Filosofía de la canción moderna, es diu. En realitat, en aquesta col·lecció de 66 assajos breus sobre altres peces musicals hi ha molt poca filosofia i encara menys cançons modernes: dels 66 títols triats, només dos van ser compostos aquest segle. Il·lustrat amb una rica panòplia de formidables imatges la relació de les quals amb les composicions analitzades escapa sovint a la comprensió del lector (retrats d’artistes, cartells publicitaris, fotogrames de pel·lícules, paisatges, vinyetes de còmic i fotos icòniques), el llibre està molt lluny de donar el que promet el títol, però això no vol dir que el que ofereix no sigui igualment valuós.

Amb el seu desplegament de reflexions agudes, observacions iròniques, digressions al·lucinades, apunts històrics, símils hiperbòlics i epigrames afilats com el ganivet d’un paranyer. Filosofía de la... brinda una estranya però fascinant immersió al món dylanià, aquest paisatge de foscor impenetrable il·luminat fugaçment per ràfegues d’escriptura de brillantor encegadora. Després d’haver-hi treballat durant més d’una dècada, Dylan ni tan sols es molesta a explicar el perquè del llibre ni el criteri que ha seguit per triar les cançons, si és que n’hi ha hagut algun més enllà del caprici personal.

Ni Beatles ni Rolling Stones

Amb molt poques excepcions, la selecció és nord-americana fins al moll i prioritza els gèneres que ja estaven en voga quan Robert Zimmerman treia les primeres dents com a músic: blues, country, folk primigeni, rockabilly, bluegrass... També hi ha un espai generós reservat per a estàndards de l’era prepop i per a crooners com Bing Crosby, Frank Sinatra, Dean Martin i, per partida doble, Bobby Darin, a qui considera «el més dúctil» de tots els cantants de la seva època. «Ell era tothom, si és que era algú», diu. Com sol passar en aquest tipus d’obres, el que més crida l’atenció són les absències. A la llista no apareixen els Beatles (que alguna aportació van fer al concepte de cançó moderna) ni els Rolling Stones ni cap altre grup britànic dels seixanta amb l’única excepció dels Who; d’ells, Dylan comenta l’himne My generation, al qual dedica una peculiaríssima glossa que s’obre amb una frase per emmarcar: «Aquesta és una cançó que dubta de tot i que no fa cap favor a ningú».

Les altres tres cançons no nord-americanes són dues angleses (Pump it up, d’Elvis Costello, i London calling, de The Clash) i una italiana (Volare, de Domenico Modugno). Al seu escrit sobre aquesta última, Dylan assegura que «hi ha una cosa summament alliberadora quan escoltes una cançó en un idioma que no entens».

No és un factor que tingués gaire en compte al fer la selecció. L’altre gran dèficit del llibre és la ridícula presència femenina. De les 66 gravacions només quatre estan interpretades per dones: Gypsies, tramps & thieves, de Cher; Come on-a my house, de Rosemary Clooney; Come rain or come shine, de Judy Garland, i Don’t let me be misunderstood, de Nina Simone. L’exigua quota es veu agreujada per la inclusió d’algunes reflexions una mica extemporànies, com la defensa que l’autor fa de la prostitució – «quan pagues

per sexe amb diners, és potser el preu més barat que existeix»– i de la poligàmia: «¿Quina dona trepitjada, sense futur, apallissada pels capricis d’una societat cruel, no estaria millor com una de les dones d’un home ric? Degudament mantinguda en lloc d’estar sola al carrer a expenses de l’ajuda governamental».

La dècada dels 50

A favor de Dylan cal dir que tot el llibre sembla escrit des d’unes coordenades temporals i geogràfiques en les quals afirmacions com aquestes no devien causar la més mínima estranyesa. Una època i un lloc en què els cantants de country anaven a la licoreria muntats en un tallagespa perquè les seves dones els amagaven les claus del cotxe. No és estrany que gairebé la meitat de les cançons aquí disseccionades (28) pertanyin a la dècada dels cinquanta, el temps en què l’adolescent Robert Zimmerman va decidir canviar de nom després de descobrir, per aquest ordre, el blues, el country, el rock-and-roll, el folk i la poesia. És a dir, el món. A jutjar pel contingut de Filosofía de..., es podria dir que tot el que ha vingut després ha sigut una llarga i inexorable decadència. «El rock and roll va passar de ser un maó contra una finestra a ser statu quo: dels engominats amb jupa de cuir que feien discos de rockabilly a les calcomanies amb el lema Thug Life... Als 81 anys, Bob Dylan és, decididament, un home d’una altra època a qui no li importa exhibir el seu anacronisme, potser perquè sap que, a la fi, el seu geni l’acaba redimint. I no li falta raó. És difícil no sucumbir, per exemple, a l’atòmic torrent d’imatges que l’autor encadena a compte del Viva Las Vegas d’Elvis Presley. O no riure amb el paral·lelisme que Dylan estableix entre el bluegrass i el heavy metal, «dues formes musicals que no han canviat en dècades ni visualment ni auditivament». Al final, el nou llibre del premi Nobel de literatura 2016 ofereix molt poques revelacions però és font de molt goig i sorpresa.

■