Àfrica, la terra esborrada per guanyar un Mundial

Els equips africans segueixen sense aconseguir dominar el futbol mundial. Dos tècnics amb experiència al territori analitzen les causes que impedeixen a aquestes seleccions superar la barrera dels quarts de final a la Copa del Món. Per ara, només el Seneg

És una cosa que es repeteix en les dues últimes dècades com una premonició imminent que mai arriba: s’acosta el dia en què l’Àfrica dominarà el futbol. Però el temps passa, els Mundials també, i les seleccions africanes segueixen encallades en la seva condició d’equips destinats a caure eliminats abans que es comenci a repartir el pastís.

No sembla que en aquesta edició giri la història. La primera jornada de la fase de grups va finalitzar dijous i cap de les cinc seleccions arribades des de l’Àfrica fins a Qatar va aconseguir sumar una victòria: el Senegal, el Camerun i Ghana van perdre, mentre que el Marroc i Tunísia van aconseguir rascar un empat contra Croàcia i Dinamarca, respectivament. Ghana va ser l’única que va aconseguir marcar un gol (en va fer dos), tot i que de res li va servir al perdre amb Portugal.

Mai una selecció africana ha aconseguit superar la frontera dels quarts de final. El Camerun el 1990 (va caure contra Anglaterra en la pròrroga), el Senegal el 2002 (Turquia, també en el temps extra) i Ghana el 2010 (l’Uruguai, en penals) són les tres úniques que han aconseguit colar-se entre les vuit millors. A Rússia-2018, cap va superar la fase de grups. Potser alguna aconsegueixi donar la sorpresa i avançar molt més enllà a Qatar, però no sembla probable, malgrat el triomf senegalès d’ahir.

Però ¿per què? «No hi ha un sol factor que ho expliqui, però un dels més importants és que moltes seleccions no tenen una idea col·lectiva. Tenen bones individualitats, però després són incapaços de posar-les en pràctica. Hi haurà una idea de futbol i de com aconseguir els objectius, però a l’hora de la veritat no es traslladen al terreny de joc i els resultats no arriben», explica Lauren Bisan-Etame, recordat exfutbolista camerunès de l’Arsenal i el Mallorca.

Més enllà de la seva trajectòria en el verd, Bisan-Etame és des de l’any passat expert tècnic de la FIFA per al desenvolupament del futbol a l’Àfrica i, per tant, una veu autoritzada per parlar de l’evolució d’aquest esport al continent.

«La meva tasca principal –explica– és alinear-me amb les prioritats de cada país que se m’ha encomanat: fer un estudi del seu ecosistema i proporcionar-li les eines necessàries, d’informació i intercanvi de coneixement i finançament, perquè algun dia aconsegueixi arribar al nivell top i hi hagi més igualtat a escala mundial, perquè es desenvolupin i arribin a la categoria que tots esperem». I adverteix que no es pot parlar de futbol africà com una realitat homogènia. Cada federació té les seves particularitats.

«El seu principal handicap és la falta de formació tàctica i de presa de decisions del futbolista. A Europa en general, i a Espanya en particular, som molt bons en els entrenadors, que veiem el futbolista com un tot, com una persona amb emocions, amb fortaleses i limitacions físiques, el cervell de les quals treballa i aprèn de diferents maneres. Això encara costa en molts llocs de l’Àfrica», explica el tècnic espanyol José Daniel Alfonso, analista en cap de la selecció de Ghana.

En aquesta línia, Alfonso exposa que els més baixos recursos econòmics de moltes federacions davant les europees marquen una diferència important, però també la dificultat que hi ha en alguns països de l’Àfrica per «obrir la ment». «Poden ser molt bons en l’u contra u, però els costa interpretar quan han d’encarar i quan fer una passada. Contractar educadors és fonamental per millorar això, però també tenir la ment oberta per incorporar aquests coneixements. La bretxa s’anirà escurçant perquè abans havies d’anar a Europa a estudiar els models d’entrenament i ara ho poden fer a través d’internet i moltes vegades gratis», afegeix.

Molt de talent individual

«No falten acadèmies, però tenen un altre concepte. A Sud-amèrica i Europa, els nanos competeixen a l’acadèmia molt aviat al més alt nivell amb partits i tornejos. Quan van pujant esglaons, aquests nanos es troben en primeres i segones divisions potentíssimes als seus països. Això a l’Àfrica no existeix», apunta Bisan-Etame.

El talent individual abunda. Allà tenim, només en els últims anys, els Etoo, Drogba, Salah, Mané, Touré Yaya... La França campiona del 2018 comptava en el seu onze titular amb jugadors com Mbappé, Kimpembe, Kanté, Pogba, Matuidi... I s’hi hauria de sumar, a tot el continent, els Ansu Fati, Benzema, Rafa Leao, Saka, Lukaku... La llista és infinita i algun dia potser es complirà la profecia i l’Àfrica acabarà dominant el futbol mundial.

■

«Moltes seleccions no tenen una idea col·lectiva», indica l’exfutbolista Lauren Bisan-Etame

1 0

0 0