Un Boss rearmat i enfortit
¿Quin Springsteen veurem aquest cap de setmana a Barcelona? Possiblement serà el Bruce de sempre, potser encoratjat davant la consciència que donen els 73 anys
Els accessos a l’Estadi Olímpic concentren des de fa dies els fans més ansiosos i corren indicis que ens parlen de la importància de l’esdeveniment: l’anunciada assistència a Montjuïc de l’expresident nord-americà Barack Obama i del cineasta Steven Spielberg. La visita de Bruce Springsteen agafa forma de refugi emocional, set anys després de l’última vegada i havent encaixat en el camí una pandèmia i diverses calamitats a escala global.
És l’hora, per fi, del finalment batejat amb un breu 2023 Tour, ruta que el Boss ha estat cancel·lant una vegada i una altra des del 2020, i que el porta amb 73 anys, acompanyat per una E Street Band ampliada (amb metalls i cors) i amb tres discos de recent factura sota el braç. Es preveu que només un, Letter to you, tingui una presència significativa en els concerts d’aquesta nit i diumenge: quatre peces –Ghosts, I’ll see you in my dreams, Last man standing i la titular– han sonat en cadascun dels 28 concerts de la recent gira nord-americana. Cançons que segueixen una temàtica de fons, l’enfrontament amb la nostra mortalitat, simbolitzat per la reflexió arran de la mort de George Theiss, col·lega de la seva banda juvenil The Castiles, que deixa el Boss com a últim supervivent d’aquells llunyans glory days.
¿Quin Springsteen veurem aquest cap de setmana a Barcelona? El de sempre, potser rearmat i encoratjat davant aquesta consciència de la brevetat dels dies. El Bruce titànic com a frontman, capaç d’interpretacions profundes i motivades, prest a la diversió quan arriba l’hora de tiberis com Rosalita (come out tonight) i Tenth
sobre la brevetat dels dies. El músic nord-americà recala de nou a la capital catalana després d’haver cancel·lat la visita unes quantes vegades per diferents raons.
avenue freeze-out. Si és el cas: com sabem, els repertoris del ‘Boss’ sempre estan subjectes a canvis, i més si parlem del salt conceptual que suposa passar d’una gira nord-americana de pavellons a una d’europea d’estadis.
Però, pel que es va veure en el tram americà (aquest diari va assistir al xou al Madison Square
Garden de Nova York), el disc més citat del repertori resulta que és Born to run (1975), amb cinc i fins i tot sis de les vuit cançons, incloent-hi, per ara només una vegada, un majestuós Jungleland que obre la tanda de bisos. Ascendent dels setanta a qui s’ha de sumar les tres cites, fins ara fixes, del segon disc, The wild, the innocent & the E Street shuffle (1973): Kitty’s back, The E Street shuffle, totes dues amb les seves cadències jazz-swing, i l’esmentada gresca de Rosalita. En canvi, The river (1980), el leitmotiv de la gira del 2016-2017, passa a un pla inferior i la composició titular no ha sigut interpretada fins ara en cap concert. Però quan menys t’ho esperes salta la sorpresa: certes nits, excepcionalment, Bruce ha repescat peces com Brilliant disguise’, It’s hard to be a saint in the city Local hero.
Nits capturades
iEn total, solen ser 26 o 27 cançons desplegades al llarg d’unes dues hores i tres quarts, sense pausa d’intermedi i amb escassos parlaments. Tant Bruce com alguns dels seus E streeters (que se sàpiga, Nils Lofgren, Steve van Zandt, Soozie Tyrell i Jake Clemons) arriben després d’haver-se anotat episodis de covid-19 les últimes setmanes, però llestos per a revista.
Nits springsteenianes, les de l’Estadi, que són les úniques d’aquest any a Espanya (tot i que es preveu que la gira continuï el 2024), i que quedaran gravades no només en la memòria dels assistents, sinó també en registres fonogràfics: seguint el costum implantat pel Boss fa uns anys, els dos xous es gravaran i es posaran a la venda a la seva web oficial, tant en streaming com en CD.
■