Així va ser el sistema de votació

6. ‘THE RIVER’

(‘The River’, 1980)

Solem parlar de The River

com un àlbum sobre els alts i baixos de la vida, però el seu tall titular és, abans que res, una successió de baixos. La història (basada en la germana de Springsteen) d’una parella desbordada sempre per les circumstàncies: un embaràs adolescent, el casament més trist del món («sense flors, sense vestit de núvia»), una economia en caiguda lliure... I amb el riu del títol com a únic lloc on respirar, refugiarse o tornar a creure en els somnis d’adolescència. Springsteen i l’E Street insuflen èpica tranquil·la a les seves lluites per recordar que no hi ha vides petites. J. M. F.

Cadascun dels participants ha elaborat una llista de 10 cançons de Bruce Springsteen per ordre de preferència. De cada llista, es van atorgar 10 punts a la primera classificada, 9 a la segona, 8 a la tercera i així successivament. El rànquing final es va elaborar amb la suma dels punts rebuts per cada cançó. Han participat en les votacions Jordi Bianciotto (crític d’EL PERIÓDICO), Joan Cañete Bayle (subdirector d’EL PERIÓDICO), Mar Cortés (periodista, coautora de Alfred Crespo (codirector de i editor), Ignasi Fortuny (periodista d’EL PERIÓDICO), Juan Manuel Freire (crític d’EL PERIÓDICO), Miqui Otero (escriptor), Alicia Rodríguez (periodista i promotora musical), Rafael Tapounet (periodista d’EL PERIÓDICO), Núria Torreblanca (guionista, redactora de Salvador Trepat (responsable del portal Ramón Vendrell (periodista d’EL PERIÓDICO) i Maria Vila (advocada i opinant). 7. ‘RACING IN THE STREET’

(‘Darkness On The Edge Of Town’, 1978)

Els joves amants que a

Thunder road es van llançar a la carretera a la recerca de la terra promesa es veuen atrapats al desolat erm de la vida adulta amb tots els seus somnis fets miques. Les cites als Beach Boys

(Don’t worry baby) i Martha and the Vandellas són només fantasmes d’una època d’entusiasmes i promeses ja desapareguda. Una sublim mostra del talent de Springsteen com a lletrista a Cinemascope que el piano de Roy Bittan, l’òrgan de Danny Federici i la bateria de Max Weinberg eleven a cotes d’emoció devastadora. R. T.