El problema de l’accés a la vivenda ha deixat de ser local Els pisos turístics: el gran embolic

Després del parèntesi imposat per la pandèmia, torna el fragor dels lloguers turístics enquistats en immobles d’indígenes pencaires. Tornen les estampes costumistes d’una convivència difícil: pisos amb més llits que metres quadrats, plens de gent jove amb ganes de gresca vacacional, encara que a l’altre costat de l’envà es matina; aires condicionats de la NASA que rugeixen com mamuts en la nit tòrrida; la conversió del pati interior en un abocador de burilles, vasos de plàstic i sorra de platja de les tovalloles sacsejades alegrement; el tràfec de maletes; la sobrecàrrega i bloqueig d’un ascensor antic i molt seu; les fuites d’aigua; les bronques sarsuelenques de finestra en finestra i en diferents idiomes; els cops de porta; i alguna fantasia escatològica que estalviarem al pacient lector. Ara, en plena campanya electoral, una fissura jurídica obliga l’Ajuntament de Barcelona a concedir 120 llicències en un mateix bloc, al número 84 del carrer de Tarragona.

El cadàver, el mort dels pisos turístics, es mantenia al congelador regulat amb pinces, d’aquella manera, no pas resolt, per la seva arestosa complexitat. Per al ciutadà anònim que ha heretat un apartament de, posem per cas, la tia Enriqueta, resulta molt temptador

Olga Merino és periodista i escriptora arrendar-lo a 200 euros la nit, i oblidar-se de treballar. El problema és en els grans tenidors i en la voracitat del mercat immobiliari, que estén els seus tentacles a una velocitat supersònica: el fenomen ja afecta ciutats mitjanes, com Girona, Cadis, Gijón, Toledo, Sant Sebastià i Burgos, amb el consegüent encariment dels preus.

CIUTATS DÒNUT

Davant aquest panorama, no sembla just rentar-se les mans, la comoditat del ja us ho fareu, i deixar sols els ajuntaments amb la patata calenta. Les administracions autonòmiques i l’estatal, sense banderes ni estridències, s’haurien d’implicar en la solució d’un problema real que afecta la vida dels ciutadans. Compte, no parlo de posar límits al parc de lloguers residencials –una jugada massa arriscada–, sinó d’obrir el meló de la revocació de llicències turístiques conflictives. Normes clares, multes, agilitat. I tres quarts del mateix amb les ocupacions.

Em temo que anem tard. Mentre s’estén la taca, les nostres ciutats van convertint-se en dònuts gegants, amb un forat enmig, un centre de cartró pedra, buit d’aquells veïns que fan dels barris espais humans i habitables. Ai, les classes mitjanes: fora del dònut i amb la cartera pelada.

■