Metges en retirada
M’acabo d’acomiadar de la meva metge de capçalera, o d’Atenció Primària, com se’ls diu ara, que s’ha jubilat per l’edat. Carmen Moliner –aquest és el seu nom– deixa la professió després de molts anys de dedicació i ho fa amb la consciència del deure complert i l’agraïment dels seus pacients, però amb l’amargor de veure com s’ha degradat la sanitat pública aquests últims temps pel maltractament a què està sent sotmesa per part dels poders públics, especialment en comunitats autònomes on l’ultraliberalisme campa al seu aire, com a Madrid. La sanitat pública que ella va conèixer i la que ara malviu amb recursos econòmics i humans més escassos tenen a veure cada vegada menys, per a desgràcia de tots, sanitaris i pacients. Però és el que la gent vol, sembla, o almenys una part, en vista dels resultats electorals.
Molts metges en la situació de Carmen posarien una placa a la porta de casa i es dedicarien a l’exercici de la professió pel seu compte aprofitant la compatibilitat que permet el sistema. Però Carmen, com tants companys seus, té una idea de la medicina que casa malament amb aquest propòsit i es dedicarà a viure i a oblidar a poc a poc les amargors que els últims anys d’exercici de la professió li han deixat, obligada a conviure amb l’estrès, la precarietat de temps per atendre com caldria els pacients a les consultes i la falta de respecte a un cos, el dels metges, al qual s’ha demonitzat políticament acusant-los de fer política quan l’únic que han fet és defensar la dignitat de la seva professió i la viabilitat d’un sistema, el de la sanitat pública espanyola, que era la joia de la corona fins que alguns governs, per motius ideològics (i per interessos econòmics espuris), l’han anat degradant a poc a poc sense ni tan sols dissimular-ho. No és estrany que Carmen, arribada la jubilació, se’n vagi amb certa amargor i compadeixi els companys que es queden.
Durant molt de temps a Espanya tots els polítics, d’esquerres, de dretes o de centre, han presumit del nostre sistema estatal de salut posant-lo per sobre dels d’altres països europeus. Durant la pandèmia de covid se’n va parlar molt i es va enaltir els nostres sanitaris, que de seguida vam convertir en els herois del moment per la seva valentia i entrega en la lluita contra la malaltia. Però va passar la pandèmia, ens vam oblidar dels nostres herois (molts dels contractats d’urgència van ser acomiadats) i d’aquí es va passar, en el cas d’algunes comunitats autònomes, a considerar els metges com a responsables del mal estat de la sanitat pública, titllant-los fins i tot de ganduls, quan en realitat són els primers que pateixen el deteriorament d’un sector que es desmantella voluntàriament per afavorir les empreses privades de sanitat, en mans dels correligionaris d’aquests governs que dinamiten la pública amb les seves polítiques. El problema és que els seus usuaris els voten en un gran nombre, de manera que després no es poden queixar que el seu metge no els dediqui més temps, ja que és del que disposa, o que ni tan sols n’hi hagi en molts ambulatoris, substituïts per infermers a falta de titulars, com passa a Madrid. Per això, com Carmen, són molts els sanitaris que només pensen a jubilar-se i marxar quan van començar amb il·lusió la seva feina quan eren joves convençuts de la seva necessitat per a la salut física i mental de les persones i de la societat en general.
■
Julio Llamazares és escriptor i guionista