Springsteen, trobador de Camelot
Per Elika Lust, la pornografia ‘online’ és un mirall per als joves, que sovint se senten convidats a reproduir aquestes pràctiques Els EUA que més agraden a Europa, una elit política i creativa, es congreguen a Barcelona: el Boss, Obama, Spielberg...
Els EUA que més agraden a Europa es congreguen aquests dies a Barcelona: Bruce Springsteen arrenca gira europea a l’Estadi Olímpic i Barack i Michelle Obama assistiran al concert. També és a Barcelona Steven Spielberg, fa poc ens va visitar Susan Sarandon i segur que Woody Allen, gairebé un veí més, no és gaire lluny. Amb aquests EUA –progressistes, de vocació global, políticament correctes, intel·ligents, talentosos i sofisticats– sí que es pot.
En canvi, no esperem veure per aquí Tucker Carlson, el presentador estrella de la Fox que els seus caps acaben d’acomiadar perquè les seves mentides perjudicaven més que beneficiaven el negoci. És molt improbable que a Carlson li demanessin autògrafs per la Rambla o el passeig de Gràcia en cas que li vingués la dèria de visitar Barcelona, però no només perquè aquí és un desconegut (que també), sinó perquè representa aquests altres Estats Units que a Europa se solen tractar de manera binària: o se’ls ridiculitza o se’ls tem. De vegades, com a Donald Trump, les dues coses alhora. I no obstant no és aventurat afirmar que, almenys fins a l’acomiadament, Carlson és més popular i influent al seu país que, segur, Woody Allen, probablement que Spielberg i el Boss i pel que fa a Obama el debat estaria ajustat.
El míting més multitudinari de la campanya electoral del 2008 Obama el va fer a Berlín, davant una multitud que es va calcular en 200.000 persones. Obama era llavors un candidat demòcrata a la presidència a quatre mesos vista de la victòria electoral. El seu full de serveis era gairebé una pàgina en blanc; la seva oratòria només podien apreciar-la els que sabien prou anglès; però era negre i demòcrata i, sobretot, no era George W. Bush. El mite del Camelot kennedyà sembla que on manté amb més força les arrels és a la vella Europa, malgrat els intents de Steve Bannon de crear la seva internacional conservadora a imatge i semblança de la denominada dreta alternativa nord-americana. Però no n’hi ha prou amb no ser republicà i semblar que s’és progressista per fascinar els europeus: Al Gore no ho va aconseguir ni tan sols ara que la seva veritat incòmoda
El cantant retrata l’obrer, però no n’és el portaveu; molts s’han fet trumpistes
és una realitat preocupant; Joe Biden no té ni el tipus ni el perfil malgrat que la seva gran virtut (¿l’única?) és que no és Trump.
Springsteen forma part d’aquest Camelot imaginari que ha entronitzat Europa amb el grup més selecte de l’elit creativa i intel·lectual nordamericana, malgrat que la seva obra té profundes arrels nord-americanes. Cert, el rock és un idioma universal, però les Sandy que passegen el 4 de juliol per Asbury Park, les males terres de Wyoming, la decadència d’Atlantic City i el fantasma de Tom Joad són imatges i personatges essencialment nord-americans. Hi va haver un temps en què el Camelot europeu va menysprear el Boss perquè Ronald Reagan va utilitzar Born in the USA en la seva campanya electoral. No van llegir, o no van entendre, la lletra, de la mateixa manera que avui que Springsteen acana els fans amb el sistema dinàmic de venda d’entrades encara s’ha de llegir i sentir que és la veu de la classe mitjana treballadora nordamericana. Un individu que grava un pòdcast i escriu un llibre amb Obama no pot ser el portaveu de la classe mitjana treballadora nordamericana que es va desentendre del Partit Demòcrata quan va entendre que el Partit Demòcrata se n’havia desentès. Ens agradi o no, molts d’aquests treballadors blancs dels EUA pensen que amb l’acomiadament de Tucker Carlson han perdut el seu portaveu.
Confesso que admiro l’obra de Springsteen, però m’esgota la mitologia que s’ha construït al voltant del rocker, que és especialment intensa a Barcelona. En la seva autobiografia, ell mateix fa l’efecte en algun moment d’estar-ne cansat, tot i que es devia tractar de moments momentanis de flaquesa. Springsteen retrata com pocs la vida d’una part dels EUA, però no n’és el portaveu. Al contrari, molts d’ells li han girat l’esquena amb despit, o es veuen obligats a efectuar un sobirà exercici de separar l’autor de l’obra per continuar anant als seus concerts (si és que s’ho poden permetre). El Boss posa música a una part dels EUA que s’agrada i que a Europa agrada encara més, un país idealista, creatiu, dur però just amb la feina i el mèrit. La terra promesa. Però que vola amb jet privat i que viu en torres d’ivori, reals o figurades i que no sap el que és conduir tota la nit per comprar unes sabates al seu amor.
■
Joan Cañete Bayle és subdirector d’EL PERIÓDICO.