Conversa inoblidable de dos místics
Per als dos amics místics, aquell pontífex que va acollir els laics, fossin creients o no, va ajudar a pensar que la unió de les religions era la que podia acabar amb l’odi i amb la maldat, els dos orígens de les guerres que van causar massacres arreu del món.
«Era un gran personatge», deia ahir Cristino de Vera. «Ell ens portava a exposar artistes que tinguessin relació amb la mística, fos la que fos la nostra relació amb la religió». El mateix Cristino va exposar 50 dibuixos, que es van quedar allà, com una donació, el 2002, i va tornar a ser exposat en la col·lectiva que Senyor Clemente, ajudat per Carmen Román i per María José Salazar, curadores d’art, van organitzar en l’àmbit místic tan cuidat pel monjo ara plorat. Amb Cristino estaven en aquesta ocasió firmes com les de Miquel Barceló, Tàpies, Carmen Laffon, Manolo Millares, Martín Chirino, Eduardo Chillida Broto i Joan Miró.
«Parlàvem de la llum, de la llum de Déu, i del silenci, que és com la veu de Déu, això dèiem. La llum, creia ell, ve de la humilitat. Aquestes religions que contribueixen que la llum sigui part dels humans són, per exemple, a més de la seva, el taoisme, el budisme, així com el ioga, que cultivàvem com a part de la nostra meditació... Li interessava molt tot el que tingués a veure amb la música, amb la pintura, amb la mística, i després d’aquestes meditacions es resava... Tots l'estimaven i l’admiraven... Em va ensenyar molt, va ensenyar molt als que buscàvem amb ell la pau interior, ja que, deia, sense pau interior no hi ha res, i per descomptat mai hi hauria misticisme sinó vanitat. Quan la vanitat és el centre s’apaga la llum».
«Ho recordo de quan era un jovenet que jugava per allà, sense saber encara que aquell monestir seria un dia com una criatura seva... Traduïa còdexs, va fer de la música i del gregorià el centre de les activitats de Silos, i entre tot el que va fer va convertir l’art en una de les expressions místiques que ell va voler reunir com a essència de la conversa en la qual va convertir la vida del monestir».
El que més li va sorprendre del seu caràcter, diu Cristino de Vera, «va ser la profunditat del seu esperit; ell entenia les altres religions, com feia el nostre estimat Joan XXIII... Tots hem de ser, com ho van ser aquest Papa i Dom Clemente, cercadors compassius. El silenci era una de les maneres que té Déu de manifestar-se, i la mística dels quadros que buscava l’abat de Silos era el que a ell li donava la llum que buscàvem. ‘El silenci és el dialecte de Déu’, dèiem, i ell assentia».
Parlaven per telèfon, Cristino i la seva dona, Aurora Ciriza, cada Nadal, fins que ell va emmalaltir. «Era de caràcter dolç, molt expansiu. Sempre va ser un cercador tocat per aquest silenci diví que buscàvem junts per escoltar l’eco de Déu».
■